Aquest seria un bon espai i un bon moment per convocar els improbables lectors a la VII Diada Popular per la Llengua i l'Autogovern, però com que el rei d'Espanya ja ens ha fet mitja feina, aprofitarem per aprofundir en altres qüestions que depassen l'habitual primera pregunta, que és «per què cal anar a la Diada?».
Fa temps que em volten pel cap algunes reflexions sobre la llengua catalana a Mallorca i sobre les mobilitzacions populars que els darrers anys s'han anat succeint. La primera i més òbvia és que han passat quinze anys des de l'aprovació per unanimitat al Parlament de les Illes Balears de la Llei de Normalització Lingüística i que la situació real de la llengua catalana ha empitjorat, cal deduir doncs que, en el millor dels casos, la Llei, que efectivament ha tengut elements positius, no ha resultat suficient per a recuperar el terreny perdut per la llengua catalana a Mallorca al llarg de dos segles i mig de persecució. Ara mateix, la llengua catalana no necessita de bones paraules, d'amors apassionats ni de bona voluntat. Necessita una intervenció urgent, immediata i valenta, si no volem que la nostra generació sigui testimoni dels darrers batecs del català.
Un segon element: serveixen de res les mobilitzacions populars? Sense cap dubte sí. Hi ha objectius assolits que ho demostren i als quals ja ens hem referit altres vegades. Malgrat això (o potser per això) les diades per la Llengua han intentat ser contrarestades amb tot tipus d'arguments: menyspreu als participants, dubtes sobre el nombre real d'aquests, ridiculització de les convocatòries i ara, darrerament, la desvirtualització i relativització de la importància de les mobilitzacions com a tals. La realitat és caparruda i va per un altre camí: les diades per la llengua són, en el seu conjunt, les mobilitzacions més importants de la història de Mallorca i en la seva concreció les més plàstiques, visuals i modernes del món. Res més lluny, per tant, de la presumpta ritualització i folklorització de la qual s'ha parlat. Un tema a part és si són suficients, que, evidentment no ho són. Les mobilitzacions per la llengua són, en aquests moments, bàsiques, fonamentals per fer veure als polítics que la recuperació de la llengua és una demanda d'una part molt important de la població (dels votants segons els seus ulls) i que ara és el moment de posar-s'hi. Però tot i amb això, aquesta demanda sense una resposta de part dels qui la poden donar, serveix de poc.
Més elements. Avui, a banda de la Diada de ses Voltes de Palma, també es fa una manifestació a València. En realitat els seus promotors (Acció Cultural del País Valèncià i els Casals Jaume I) haurien volgut fer una altra cosa, concretament un gran espectacle d'homenatge a València amb la Fura dels Baus, Comediants i fins i tot amb el Club Súper 3, com la Petri-Diada (ja sé que el de copirai no és meu) de l'any passat. Però les institucions valencianes ocupades pel PP ho han impedit. I aquí és on ve la reflexió-exemple: primer negaven que català i valencià fossin el mateix idioma, després demanaren que el «valenciano» fos «voluntario» i ara ja s'atreveixen a prohibir. És aquest el futur que volem per a Mallorca? En definitiva que el mal de la nostra llengua ja no es limita a «cops blaus» i «qualque trau i escarrinxades, i peladures i qualque os fora de lloc...» als quals es referia Mossèn Alcover a la seva Lletra de Convit, ara la cosa és d'UCI, les alarmes han sonat i és hora de posar-se mans a l'obra per aconseguir que es posi «bona de tot, xalesta i sana com un gra d'all».
Anar avui horabaixa a ses Voltes segur que hi ajuda.
