De dretes o de seguts

Qualsevol persona que freqüenti locals públics i hagi hagut d'atendre una peremptòria necessitat fisiològica haurà pogut observar que davant el lloc reservat per a les dones se sol formar una llarga i lenta coa mentre els homes entren i surten amb una rapidesa que delata una capacitat per realitzar un nombre de transaccions fisiològiques molt superior al que poden realitzar les dones en un mateix període de temps. Jo sempre he pensat que la solució seria calcular-ne la proporció amb criteris objectius i, si el resultat fos, posem per cas, en raó de 5 a 1 a favor dels homes, fer construir sempre cinc vegades més cubicles per a les dones. Mentre no s'implementi, la solució d'urgència consisteix en okupar els dels homes quan les circumstàncies ho permeten.

Però en el món hi ha dones que pensen que els problemes s'han d'atacar d'arrel i que l'arrel d'aquest problema, com de tants d'altres, és la desigualtat de gènere (sic), que concedeix als homes el privilegi de pixar dempeus. Fixeu-vos-hi bé: no es tracta d'una simple qüestió anatòmica sinó d'una autèntica injustícia social, exacerbada pel risc de contagi en entrar en contacte les parts íntimes amb la superfície, a més a més freda, del seient. La militància contra aquesta injustícia es pot classificar en dos bàndols entre els quals sembla que no hi ha, ara per ara, convergència. El bàndol, diguem-ne, pragmàtic es concentra en països d'influència anglosaxona, com ara el Canadà, els EUA, el Regne Unit o la República de Sud-àfrica; reivindica el dret de les dones a buidar la bufeta en posició vertical; promou la instal·lació d'orinadors per a dones als banys públics (ja n'hi ha un a un club nocturn de Londres, i més d'un a un estadi de Texas); han posat a l'abast una guia electrònica per aprendre les diverses tècniques que permeten evitar les gotes i les taques, fins i tot amb els texans posats, i amb l'ajuda de diversos estris recentment patentats o sense.

Però, a altres països el bàndol, diguem-ne, radical ha capgirat completament la reivindicació i, en lloc de cercar solucions per igualar les dones als homes, pel que fa a les necessitats fisiològiques menors, ha vist la verticalitat urinària masculina com un gest masclista, indicador de superioritat pretesa, i amenaçant de violència latent. Amb el pretext de les raons higièniques, com a solució al problema de la neteja de les darreres gotetes, i per obviar l'eterna discussió sobre la posició de la tapadora en acabar, aquesta militància obliga els homes (els que poden, és clar) a seure com elles. Però la lluita no es limita a l'àmbit privat: una agrupació feminista de la Universitat d'Estocolm fa campanya perquè es retirin els orinadors dels banys dels homes i alguna escola primària ja ho ha fet.

Aquí mateix no fa gaires anys, quan encara anaven vestides a l'ample, les dones pixaven de dretes sense cap problema, alguna alhora que caminava, segons m'ha contat un il·lustre catedràtic, que ho ha vist a Montuïri. A moltes cultures rurals i orientals encara és costum. A la nostra cultura urbana i occidental, assolit el dret a votar, obertes les portes de l'educació i del món laboral a tots els nivells, acceptada socialment una gran diversitat de nuclis familiars, superada l'obligació de tenir tots els fills que vénguin, respectada la independència econòmica i ideològica, la posició que hom adopta per realitzar una activitat que pertany a l'esfera de la més estricta intimitat podria convertir-se en un nou camp de batalla, privat i públic, de les reivindicacions de les (d'algunes) dones, siguin pragmàtiques o siguin radicals. Però em sembla que, en aquest cas, tant unes com altres pixen fora de test.