Zapatero i González

28/02/01 0:00

Quan el passat 23 de juliol José Luis Rodríguez Zapatero fou designat secretari general del PSOE, foren molts els qui establiren un clar paral·lelisme entre aquest jove lleonès i la figura de Felipe González. Però el temps està demostrant que només s'assemblen en qüestions superficials, perquè en el fons es tracta de polítics molt diferents. Quan González era cap de l'oposició a principis dels anys vuitanta es distingia per la seva retòrica d'esquerranisme encès, molt més encès que el del partit comunista de Santiago Carrillo. Eren els temps en què prometia deslligar Espanya de l'OTAN o quan els seus seguidors sortien al carrer amb pancartes que deien «l'atur és el terrorisme d'UCD». González deixà admirat bonapart de l'electorat, però demostrà que les formes no eren el seu fort. Ja en el poder, va haver de convocar un referèndum i defensar exactament el contrari que havia predicat. I les formes, essencials en democràcia, també fallaren en qüestions tan difícils com el GAL. I així, lentament, conduí al seu partit cap a l'oposició en la qual actualment es troba.

Zapatero és la seva antítesi. Jamai sortirà de la seva boca una frase demagògica. No té res a veure amb el «toó pal pueblo» guerrista dels temps de l'expropiació de Rumasa. Zapatero és un demòcrata refinat, amant de la teoria política i que aprofundeix sempre que pot en la seva visió d'un Estat federal que pugui sorgir de l'actual Constitució, encara que aquesta s'hagi d'acabar modificant amb escrupolós respecte a l'Estat de Dret. Zapatero és moderat i educat en les formes, però radical en els objectius finals. González era l'altra cara de la moneda. Tant li era amollar a un míting frases de tall lerrouxista per rapinyar una grapada de vots com dur endavant una praxi política que, en segons quins casos, va fer avergonyir fins i tot la dreta espanyola. És dins aquest context que varen néixer el GAL, Filesa o l'escàndol dels fons reservats. Zapatero fuig de tot això en cada paraula que diu. I tampoc no vol arribar a la Moncloa acudint a la retòrica fàcil de les proclames demagògiques. Fa les passes lentament, pero són fermes i segures. La seva tècnica, sense estridències, és una ruptura total amb el felipisme.