La literatura que mereix la pena "perquè també n'hi ha una que no és gaire més que una mera logorrea" és un discurs necessari, continua essent un discurs necessari, respon a una necessitat emissora. L'escriptura de pes és la que, d'alguna manera, dicta el Verb; no és cap joc, no és cap caprici, no és cap resultat més o manco aleatori de la llibertat de l'autor. Des de l'inici del segle XX, almenys, l'art "les arts plàstiques" s'han configurat de forma molt diferent. L'obra d'art ha deixat de ser una necessitat, ha esdevingut més aviat un producte o un subproducte de l'exercici sense gaires barreres de la llibertat de l'artista.
Però un text no pot ser arbitrari si una obra d'art sí. En tot cas, això és el que semblaria provar la història de l'art a partir del període esmentat. De fet, tota la seva darrera evolució estaria fonamentada en una progressiva "de cada cop més ràpida, més accelerada" distanciació de tot condicionament i de tota circumstància. La deshumanització de l'art, en efecte, s'ha anat acomplint, a un ritme frenètic, gairebé com una progressió geomètrica.
Val a dir que durant el segle passat s'ha anat produint una cada vegada major distanciació entre les arts plàstiques i l'art de la paraula "o les arts de la paraula", la literatura. El pintor, el gravador, el dibuixant, l'escultor, han fruït d'una llibertat d'acció del tot vedada a l'escriptor. La paraula com a matèria o mitjà de l'autor imposaria unes constriccions molt més fortes, molt més determinants, que la línia o els colors, el fang o el marbre, la fusta o el coure, els metalls o la pedra. Perquè únicament en ella, únicament en el llenguatge, es dóna la soldadura infrangible entre forma i fons, entre significant i significat. L'única matèria necessàriament significativa per si mateixa "l'única matèria artística amb significat propi" amb la qual treballam és la paraula, és el llenguatge. I quan deim amb significat propi volem dir amb significat indeclinable, amb significat irreparable, del qual no podem prescindir de cap de les maneres. Això fa que la llibertat de l'escriptor resulti força limitada si la comparam amb la llibertat de l'artista plàstic. Per a posar"ho en evidència de la forma més gràfica, podem dir que l'escriptor pot canviar de tema, certament, però mai pot prescindir realment del tema, com es pot permetre la pintura abstracta. Un text, artístic o no, sempre significa alguna cosa per definició. Un text sense sentit deixa de ser un text. La literatura abstracta, òbviament, és un impossible.
Naturalment, la broma i la boutade sempre són possibles. Aquest és el cas curiosíssim del llibre "o més aviat l'aparença de llibre" Carcelles d'allís (1979) del bon amic Damià Huguet, sempre present en el record, compost per 72 pàgines, totes amb un «text» idèntic, que vol sonar a català però que utilitza un vocabulari inventat de cap a peus. Però no es pot anar més enllà. Els que intentam treballar amb la paraula mai no podem fer abstracció del seu significat.
Seria absurd concloure que la literatura està en inferioritat de condicions davant les arts plàstiques. Si la llibertat del pintor abstracte ens pot produir una certa enveja als lletraferits, ja és més dubtós que aquest pugui ser el cas davant l'inventor o el «creador» d'instal·lacions.
