Què n'he de dir, de les Carmes? Només que la més jove ens parla de Te deix, amor, la mar com a penyora. Però aquest llibre no m'ha interessat mai, així que no en parlaré. I és que, quan anava a costura, era l'optativa de lectura obligatòria. És a dir, que si no la llegies eres d'un altre món (altres obligacions eren veure Mar i cel de Dagoll Dagom i la famosa Laura Palmer).
Devia ser l'any 90 quan vaig comprar, a una llibreria de vell per 615 ptes, Jo pos per testimoni les gavines (14ed), de na Carme vella, aleshores més jove. Tres factors em feren triar aquest títol: 1. El «testimoni»: Amb el cap ple de films nord-americans on un jutge o una jutgessa fan la seva tasca, la seducció del títol és fàcil d'entendre.
2. Les «gavines»: En una societat cada cop més urbana, la gavina
és un dels pocs ocells dels quals coneixem l'onomàstica.
3. L'èxit "massa" que tengué Te deix, amor, la mar com a penyora:
Un cas semblant em passa amb La plaça del Diamant de Mercè
Rodoreda. Sempre he trobat, en Mirall trencat, un punt més
d'alegria que no en La plaça..., malgrat totes les seves torres de
diners.
Després, com no podia ser d'altra manera, vaig comprar Te deix, amor, la mar com a penyora. Però l'amor, m'agradaria tornar-ho a repetir, va néixer amb les gavines. Uns ocells testimonis d'una història on la ploma de Riera diu quan calla: «Marina se suïcidà, segons els metges i els seus pares». Res més.
. Llucmajor.
