M'agradaria equivocar"me, però s'apropa, està a punt de forn un nou genocidi, imminent, jo crec que, talment com veig la desídia, l'absentisme internacional, és inevitable. Del Sàhara Occidental parl, allò que durant 92 anys va ser anomenat Sàhara Espanyol.
Aquell territori ric en mines de fosfats i amb les pesqueres més abundoses d'aquella zona, en Franco fent les darreretes, el seu entorn aguantant"lo viu gairebé artificialment perquè, abans de res convenia deixar"ho tot fermat i ben fermat, les camises blaves ben planxades. Feblesa del Govern espanyol, desconcert davant l'evidència que el patró es moria i la nau, després de tants anys de privilegis i panxes calentes, adhesions inquebrantables, fidelitats a tota prova, feia aigua pertot arreu, més atenció als assumptes interns, de successió, de poders fàctics, de famílies poderoses, intrigues internes, que a les trifulgues, problemes, mancances d'una colònia que tanmateix ja demanava la independència feia un fotimer d'anys, idò, el rei del Marroc, que de bàmbol no en va tenir mai un pèl, orquestrà la «marxa verda», i venga morets cap al sud i entrepà, pols i rusca a balquena, a raig i roi, somada de magror, misèria.
Fa devers 25 o 26 anys que va succeir això i record com si fos ara unes imatges de la televisió, on sortí un sergent ros i robust, panxarrut i amb camisa de màniga curta doblegada de mànigues, supòs per presumir de braços gruixats, que deia a les càmeres, canons de campanya al costat, carregats hem de suposar: «marcha verde? Aquí no pasa nadie como me llamo Nicolás!» I jo vaig pensar, Déu meu, aquest individu no és que tengui nassos de disparar, és que fins i tot en té ganes!
Però no, en «Nicolás» no l'encertava malgrat la seva volenterositat perquè, després d'unes «hàbils» negociacions de «la sonrisa del régimen», l'inefable senyor Solís Ruiz, andalús rialler i fatxenda, apa, els soldats cap a la península, el poble saharià a fer moltes grosses de punyetes, i ens n'anam però ens has de deixar pescar, i d'això dels fosfats n'hem de parlar ben seriosament, i si heu de mester algun tanc, digueu"ho, que en tenim uns quants en oferta especial. I ja tenim un poble, un país sense estat ni territori, repartides entre un parell les seves terres, les cases blanques, els aljubs comunals, les palmeres amb dàtils, les tombes dels padrins... I com que es resistiren, foc a discreció dels seus germans de latitud, napalm a rompre, cremades fins a l'os, gent desmembrada, presoners torturats fins a la mort, que existeixen fotografies, testimonis, cicatrius a les pells i a les ànimes, refugiats de misericòrdia dins la pols, sobrevivint d'almoines, desesperança.
Acord de pau el 1991, l'ONU que bé, mel vesia, referèndum en sis mesos, presoners a casa, i a veure què passa. Però res, el rei del Marroc que embulla la troca, faristoleja, fa el toto, fins i tot es mor de mort natural, naturalment, Al·là el tengui allà on vulgui, el succeeix el seu filló, passen 10 anys i bots a la lluna. De referèndum res de res i dia 28 d'aquest febrer, les tropes de l'ONU, que exercien de vaselina, de pantalla, se'n van cadascú a casa seva, i si vols anar viu vés"hi, que plouen rodes de molí sense forat, màquines de tren, plouen. I el Front Polisario torna a parlar de guerra. Vaig assistir a una taula rodona fa uns dies i tot i reconeixent la gran tasca de molta gent per a conscienciar, per a encomanar al personal el dramatisme del problema, com és ara n'Àngela Thomàs, el periodista Joan Riera, les llàgrimes roents de la moderadora Marisol Ramírez, que no eren d'emoció, eren de ràbia, d'indefensió, de desesperança, deia, també vaig veure més coses: els ulls de Sidi Saleh, de Fatma, d'aquell jovenet de 16 anys que no en record el nom, però que parlà de pàtria, lluita i martiri. I vaig pensar, ostres, estorben, fan nosa als grossos, són exterminables. Amb en Bush de xèrif ho tenen malament, l'esperança és minsa. Es prepara un genocidi. Ja ho he dit abans: m'agradaria molt equivocar"me. Molt.
