John Le Carré ha guaitat el cap a Berlín per presentar una pel·lícula basada en la seva novel·la El sastre de Panamà. No té cap interès anotar que servidor he estat un lector diligent de les novel·les d'aquest escriptor. És dels que creen més problemes a certs disseccionadors professionals de les lletres, perquè són més que autors de best-sellers, no són només novel·listes d'espionatge... La seva manera de servir-se d'un gènere i de servir-lo, sense pretensions artístiques explícites, el situa en un hàbitat literari al qual també tenen accés Hammett, Chandler, Conrad, Stevenson, Melville o Graham Green. I per què no Lampedusa? Una llarga nòmina d'intelel·lectuals del PCI maniobrà per soterrarEl guepard en el gènere de novel·la històrica. És igual: també ho és L'educació sentimental. La «moral» lecarreniana és una qüestió que, malgrat ser, a judici d'un servidor, perfectament negligible, ha fet tudar algunes tones de tinta. El bessó era el seu posicionament en el mapa polític de la guerra freda. Davant aquell paisatge tan tenebrós, Le Carré era molt benèvol amb la teoria del mal necessari. El funcionari Smiley coneixia totes les misèries del sistema, però estava convençut de la necessitat de preservar-lo del perill comunista. L'esquematisme d'aquest apunt no durà cap lector de Le Carré a acusar-lo de frivolitat, perquè la seva obra tenia molts d'accents i molta cursiva invisible. Per a un escriptor amb el seu ventall d'interrogants, haurà estat un privilegi viure el temps històric que ha viscut: el desmuntatge d'un escenari mundial i la seva substitució per un de nou, encara en període de creació. I és en aquest nou escenari on Le Carré detecta protagonismes inquietants: «Em fa por un món governat per Bush, Putin i Sharon». I a qui no? Pregunta estúpida, òbviament: el món és ple de contribuents als quals el govern d'aquestes tres bèsties dóna una gran seguretat. És curiós, però, que la periodista que entrevista Le Carré atribueix aquesta moderada expressió de llibertat de pensament a l'edat, l'experiència o l'èxit, o a una combinació dels tres factors: de manera que hem arribat a un punt en què manifestar temor a ser governat per tres personatges d'ultradreta només es pot explicar en persones cuirassades per l'edat, l'experiència o l'èxit, o les tres coses a la vegada. És aquesta la llibertat de la qual deriva el liberalisme? Haurem de tornar a crear Déu perquè algú ens agafi confessats.