Sens dubte, el llegat d'Ezra Pound és un cas com unes cases. És el cas d'un jovenet nord-americà d'Idaho "ni tan sols de Nova Anglaterra" que, tot just acabada la carrera de lletres, després de fruir "amb sols vint anys" d'una beca a Londres, París i Madrid, durant el curs 1906"1907, tot preparant una tesi sobre el teatre de Lope de Vega, als vint"i"tres anys ja torna definitivament a Europa i passa a formar part d'aquelles lleves d'intel·lectuals americans que varen necessitar tocar el dos per a poder realitzar"se, a l'altre costat de l'Atlàntic. És el cas del nord"americà d'Idaho que ben aviat esdevé el traductor sensible i convençut de l'italià esplèndid de Guido Cavalcanti "de qui va traduir pràcticament tota l'obra" i de la llengua d'Oc no manco esplèndida d'Arnaut Daniel, Bernat de Ventadorn i Bertrand de Born, entre altres, i encara el «retraductor» del xinès de Rihaku (Li Po) tot basant"se en les notes d'Ernest Fenollosa i dels professors Mori i Ariga. És el cas del traductor"poeta que, aviat també, va pretendre ser una mena de nou Dant, realitzant amb els Cantos una nova Commedia del segle XX, amb tots els ets i els uts. Perquè, realment, com va apuntar el crític George Dekker, «és important reconèixer que els Cantos constitueixen l'única reivindicació major del segle XX a favor de la força civilitzadora de la poesia. Pot esser objectat, i amb raó, que el mateix Pound no estava del tot civilitzat, i que aquesta reivindicació podria haver estat feta amb més sort per qualcú altre. Però la veritat és que no ha estat feta per ningú més».
Conseqüència de la guerra del 14, que suposà el final efectiu del segle XIX, i del crac econòmic del 29, Pound no podia deixar de ser un testimoni més de l'esfondrament del vell ordre. El que no sembla que fos tan necessari és que la seva reacció, del tot desmesurada i fora corda, fos la d'esdevenir també l'historiador, el científic polític, l'economista (!), l'antropòleg, el crític social i el ciutadà del món "tot d'una peça" destinat a proposar les mesures per a acabar amb tots els mals de la democràcia, de l'economia i de la societat en general, tal com sona. Com va assenyalar un altre crític: «Pound was always ready to do something about it», el que podem traduir per P. estava disposat sempre a ficar-hi cullerada. De fet, sovint semblava que es creia que era ell qui millor hi podia posar mà de metge; en tot cas, mai va dubtar que podia contribuir alguna cosa a la solució dels grans problemes de l'època. Certament, hi havia qualque cosa de malaltís "i fins podríem dir un punt o un raig de follia" en la seva grandiosa manca de realisme i d'immodèstia, en la seva espectacular manca de seny.
Així, hi va haver sempre un desequilibri terrible i monstruós "per què no dir-ho?" entre les seves pretensions desmesurades de superman de la Cultura i les seves gairebé inexistents estructures intel·lectuals. ¿Com podia realitzar una obra similar a la Commedia del Dant "o encara que fos al Paradise Lost de Milton" sense la vertebració potent d'un pensament filosòfic i teològic ni remotament semblant? El fracàs de la seva comesa gegantina "hom diria que sols un intel·lectual americà podia aspirar a tant" era inevitable. Tanmateix, el fet que fracassàs i fes el ridícul en les seves pretensions politicoeconòmiques i no aconseguís un mínim de coherència i complitud o completesa en la dificultosa realització de la seva obra major, els Cantos, ¿vol dir realment que no ens hagi deixat cap llegat?
