La semàntica "com el temps, com l'atzar" sempre juga contra els pobres. No és tan sols que hagin de destinar esforços ingents per superar la seva condició o circumstància, sinó que, a més, han de cremar una part "i no gens trivial" de les seves energies en la tasca de posar nom a les coses i, sobretot, a destriar i a dir quines coses hi ha darrere cada nom. Potser el nacionalisme és la qüestió que millor visualitza aquestes situacions: i cada dia més. Per començar, hi ha hagut sempre un debat entorn de la seva definició com a ideologia, com a sentiment, com a estratègia... Però on normalment es perden els papers és en la seva anàlisi quimicohistòrica i en l'exemplificació proposada pels analistes. I aquí val tot. (Recordem que, amb motiu d'un episodi balcànic, el gran teòric Jaume Matas va atribuir al nacionalisme efectes bel·licosos). Tothom hi pot dir la seva, i una persona amb informació deficient o amb manca d'escrúpols quant als mitjans i quant als fins, disposa d'un bon catàleg de noms i fets per confondre l'opinió pública, impedir el debat i demonitzar una part de la població. Si volem associar el concepte de nacionalisme al nom d'Adolf Hitler és obvi que no parlam del mateix nacionalisme que quan associam el concepte a José Martí, a Gandhi o als herois de Numància. En un cert sentit, és difícil imaginar un qualsevol ciutadà no nacionalista: sempre sol ser una qüestió de graus, de delimitació geogràfica, d'àmbit històric. Fins i tot de passió futbolística. Allò que ara pot preocupar-nos és que hi ha un consens, no aliè als moviments globalitzadors i al rearmament centralista, per imposar un concepte de nacionalisme que n'exclogui qualsevol accepció positiva. I en aquesta operació hi participen, en qualitat del que els comunistes en deien beneits útils, personalitats com el mateix Georges Moustaki, que propugna l'amor a la terra com a antònim de nacionalisme. És menester recordar, de vegades, que l'expressió més elemental d'«amor a la terra» presenta tants d'obstacles que qualsevol intent de superar-los constitueix una manifestació de nacionalisme. Al grecofrancès Moustaki convendria potser recordar-li allò que ha escrit no fa molt un veïnat seu, el senyor Jean Clair, director del Museu Picasso de París: que el mot nacionalisme desperta totes les prevencions fins que veim en perill aquelles coses a les quals l'associam: una llengua, una cultura, un pòsit històric que ens caracteritza. Però ara no es vol que això sigui entès com a objecte de nacionalisme. Ara nacionalisme ha de voler dir exclusió, xenofòbia, racisme, violència. I anirà a més.