Anem cap enrere a tota marxa. Si una associació de gent benestant i cultivada dirimeix durant hores, com a culminació de més d'un segle d'història, si les dones hi poden pertànyer, si a gairebé tothom li sembla que hi ha tema prou per discutir"hi, i si no s'ha sentit cap declaració d'algun o alguna dirigent públic (ministre o conseller cap a baix) per recordar allò que és, a més d'evident, primordial (l'obligació dels poders públics de fomentar i d'exigir la no discriminació per raons de sexe, i en primer lloc de denunciar"la), tot plegat vol dir que el passat és més a prop que mai. El problema és ara el d'explicar"se com les dones poden voler sumar"se a una associació tan rància (contrariant allò de Groucho, en lloc de substituir"lo per un «mai no acceptaria de fer"me d'un club que em discrimina»), tret que vulguin fer"se'n amb el poder, és clar. També és cert que tothom és lliure de discutir el que vulgui, i el que pugui, i d'embolicar"se en les discussions antibrechtianes sobre allò que és evident. Amb aquesta velocitat de creuer, d'aquí a mil anys el mecanisme de la corriola no tindrà secrets per a ningú.

Tots els qui s'han acostat a aquest debat sobre la possibilitat d'acceptar candidatures femenines al Cercle del Liceu s'han vist encomanats de la bajanada del tema. La beneitura té això: s'encomana, invisible, i mai no s'esvaeix sense deixar empremta, sense mossegar un tros de la racionalitat que, curiosament sovint s'oblida, també ha costat milers d'anys assolir, i que ningú no sap quan deixarà d'estar amenaçada. La relació d'encomanats és prou extensa: els qui addueixen que es tracta d'una institució privada obliden que els drets individuals no tenen espais d'excepció, els qui reclamen un cop d'ull sobre l'exemple d'altres institucions que encara mantenen discriminacions semblants obliden que un absurd no en disculpa un altre, els qui demanen un debat raonable obliden que no hi ha raó possible en qüestionar allò que la raó mateixa exigeix, els "i les" que han trobat la pensada de proposar com a primeres candidatures femenines les d'algunes dones de prestigi obliden i premien els silencis anteriors d'aquestes noves màrtirs de fira del feminisme. I tots obliden que si l'art que els dóna nom no els ha servit en cent cinquanta anys per fer"se amb una imatge més ajustada de com és el món, no val gaire la pena perllongar"lo.

Fins i tot els més purs defensors de l'ortodòxia igualitària han caigut en la trampa. La beneitura també té això, ningú no se n'escapoleix: proves de discutir amb algú sobre els reptes de la parapsicologia o sobre la maldat intrínseca dels dotats de pell fosca i aviat t'assembles al teu rival. Segurament per això ha reeixit tants d'anys el dogma segregacionista dels amants de l'òpera, donant lloc a un altre argument estúpid: no, si això és la seva tradició, si això és que han fet de sempre, per què no hem d'acceptar que practiquin ... (i aquí podeu col·locar qualsevol costum: la segregació racial o sexual, el canibalisme, la geomància, la guerra santa). Ben mirat, antic ho és, el costum en qüestió: ha sobreviscut a la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana del 1791, a Stuart Mill i a Engels, a l'Arenal i a la Campoamor, a l'Any Internacional de la Dona i a l'Institut Català de la ídem, a la Constitució i a l'Instituto de la Mujer, a les majúscules i als discursos, a les declaracions de principis i a les successives conferències de les Nacions Unides, als anuncis a la televisió i a les joves mestres que fan un sobreesforç per corregir el pes de milers (milions?) d'anys d'estultícia i d'esclavatge mental. I que ningú no exposi l'argument de la dificultat o de la impossibilitat material: es tractava de canviar una paraula (baró per persona) als estatuts de l'associació. Tampoc no es tractava de capgirar l'eix de la terra.

Anem cap enrere a tot vent. Ja ho deia aquell, ja acadèmic. Aquest país tan modern, els polítics tan avançats del qual tenen posat l'ull en el Segle de les Llums. Ja podem mirar un poc més lluny, un parell de segles enrere, com a mínim.