Com empitjorar

El profesor de filosofia, de l'institut ics, els parla de Descartes i les orienta "la majoria són al·lotes" en la lectura dels textos seleccionats, però quasi totes mantenen una tertúlia de baixa intensitat sobre el supòsit que es fes realitat l'imperatiu estampat amb retolador sobre la imatge d'un vocalista modern: «Boixa'm!». El poster que presideix l'aula presenta el cantant en actitud de disposar-se a satisfer aquesta dràstica requisitòria sexual, tan peremptòria com problemàtica. No es pot emprar l'imperatiu del verb estimar, ben cert. Boixar és tota una altra qüestió. Les alumnes del professor de filosofia no atorguen al cantant el benefici del dubte. Descartes podia propugnar el dubte metòdic i la bíblia en pasta. Però elles sembla que són, no perquè cogitin, sinó perquè necessiten manifestar obertament les seves necessitats coitals. Afirmar-se en el món dels adults mitjançant una oberta proclama de les exigències més íntimes i urgents constitueix tot un signe de canvis, potser sociològicament innocus, però en qualsevol cas desconcertants per al professor. Ara diríeu que aquests canvis l'han fet tolerant, a cops d'indisciplina i desatenció. En realitat, estam davant un cas de resignació emparada en la perspectiva d'una jubilació jubilosa. (I, ja que en parlam, coneixeu algun ensenyant que no esperi aquesta hora amb un sentiment semblant a la joia?). Tot plegat, però, servidor ja sé que no deim res de nou, i que les coses són així perquè així han vengut i aniran pitjor. Però tenim maneres d'accelerar aquest empitjorament? Ja em perdonareu la ingenuïtat de la pregunta. És clar que sempre es poden empitjorar les coses, si no el món no hauria progressat "vers el desveri actual. Tot es pot empitjorar, i aquest és un principi universal científicament irreprotxable. L'empitjorament de les situacions, no obstant, pot obeir a principis generals o a estratègies dissenyades ad hoc. Sense arribar a aquestes darreres, i atenent-nos als principis generals per empitjorar les coses, el primer de tots consisteix a no reconèixer els problemes en la seva més clara realitat i adoptar-ne una formulació equívoca. Un exemple d'aplicació d'aquest principi el tenim ara a Artà, on uns fets greus ens volen ser presentats com a gamberrades escolars. No: una cosa és el que passa a Artà i l'altra és que unes al·lotes passin de Descartes i exigeixin ser boixades per un cantant: hem d'anar clars.