A empentes i rodolons

L'Assemblea sorgida de les eleccions de juny de 1998 va quedar suspesa el febrer, 72 dies després de formar-se el govern, i no va començar a funcionar normalment fins el 28 de maig. La formació del govern havia costat un any i mig de negociacions a causa de la negativa del partit unionista minoritari, que havia encapçalat la campanya en contra de l'Acord de Pau, a participar-hi amb Sinn Féin, que hi havia donat suport. La suspensió, de dubtosa legalitat, salvà la pell de David Trimble, ministre primer i líder del partit majoritari, que se sotmetia a una votació de confiança del Consell Unionista de l'Ulster aquell cap de setmana. El març va guanyar la batalla pel lideratge del partit amb un 57 per cent dels vots; el maig va guanyar la proposta de tornar a participar en el govern amb una majoria del 53 per cent.

Un dels punts clau de l'Acord de Pau era la necessària reforma de la temible RUC (Reial Policia de l'Ulster). El nom sempre ha estat una afronta, per la referència a la corona i perquè tota la província de l'Ulster no està en mans britànics. A més a més, sempre ha estat relacionada amb abusos de poder, mals tractes i brutalitat envers la població catòlica i proximitat i connivència amb els grups sectaris i paramilitars protestants; ha actuat com a braç armat de l'unionisme. L'informe de la comissió presidida per Chris Patten confirmava aquestes percepcions i feia 175 recomanacions de reforma. El decret sobre la policia que va entrar en vigor a finals de novembre no implementa les recomanacions de Patten de manera suficient per dotar de credibilitat el nou cos de policia. Tant és així que ni els partits nacionalistes, ni el Govern de la República d'Irlanda, ni l'Església Catòlica no estan disposats a recomanar els catòlics que s'hi apuntin.

L'exèrcit britànic, tot i retirar 500 soldats el juny, encara n'hi té destacats 13.500. A una petita zona rural del comtat d'Armagh (àrea: una tercera part de Mallorca; població: una sisena part) hi té 3.000 tropes, 5 bases, 14 fortaleses i 31 punts de vigilància intensiva. L'IRA, que manté un alto el foc des de juliol de 1997, va fer públics quatre comunicats sobre els termes en què està disposat a deixar les armes «fora d'ús d'una manera total i comprovable» i els dipòsits ja han estat inspeccionats dues vegades pel sud"africà Cyril Ramaphosa i el finès Martti Ahtisaari, que els han declarat intactes. Mentrestant, les organitzacions paramilitars lleialistes ni han decomissat cap arma ni han deixat inspeccionar cap dipòsit i, tot i mantenir oficialment un alto el foc, continuen matant, però ara es maten entre ells. La guerra, que va començar el mes d'agost, entre la UDA/UFF i la UVF, i que en part ha degenerat en una lluita entre bàndols per controlar el tràfic de drogues a petits territoris urbans, va deixar dotze morts, un d'ells un catòlic que feia feina a una obra dins un barri protestant.

Els esdeveniments vénen a donar la raó a les veus serenes que, enmig de l'eufòria del moment, insistien que la signatura de l'Acord de Pau no representava una solució al conflicte sinó només una base per avançar cap a una solució definitiva. Les perspectives, en aquest moment, són pessimistes. Fa mesos que estan estancades les negociacions sobre la reforma de la policia, i d'altres qüestions legislatives, i sobre el tema fonamental de decomís/desmilitarització i hi ha indicis que tant el govern britànic com l'irlandès s'han fixat un termini per superar el punt mort en què es troba tot el procés, que acabaria a finals d'aquest mes de gener. Com diu George Bernard Shaw: «La pau, no només és millor que la guerra, sinó que és infinitament més difícil».