Melitón Manzanas

El comissari Melitón Manzanas va ésser abatut a trets per un etarra a la porta de ca seva, el dos d'agost de l'any seixanta"vuit. I ho hem de dir sense embuts: cap demòcrata no va expressar la seva recança, perquè era públic que Manzanas era un torturador i un excol·laborador de la Gestapo. És a dir, havia estat un nazi a sou, cosa del tot execrable. Tanmateix, Manzanas, per menyspreable que fos, tenia dret a exigir"nos, des d'un hipotètic més enllà, que l'oblidàssim. I així ho férem. L'oblidàrem, fins que el govern del senyor Aznar va decidir condecorar"lo a títol pòstum. Des d'aleshores se succeeixen els comunicats de protesta, de manera que la paperera de Moncloa n'està plena. Segons el senyor Pío Cabanillas no cal que ningú posi el crit en el cel, perquè la concessió s'ajusta a la legalitat més estricta. Potser. Tanmateix "únicament per citar una mort molt pròxima, en el temps, a la de Manzanas" els conservadors no han condecorat Enric Ruano, un estudiant de Barcelona que, segons la versió oficial "per tant mentida podrida" va llançar"se d'un setè pis per avall mentre la policia registrava ca seva. Aquest jove, Ruano, a més a més d'ésser víctima del terrorisme més cínic de tots, com és el d'Estat, era un demòcrata. Curiosament, ningú, des de les altures, no el recorda. El govern Aznar prefereix enaltir un funcionari franquista, que s'especialitzà en la detenció i en l'interrogatori de demòcrates. La cosa és força greu. No tant pels vint"i"tres milions de pessetes que hem pagat a escot els ciutadans d'arreu de l'Estat als hereus de Manzanas, com per la lectura errònia que se'n pot fer, a partir d'ara, dels valors més preuats de la democràcia com són la llibertat i el respecte a la dignitat humana. Una altra lectura, més crítica, ens duu a constatar que els conservadors han rebut força cops darrerament "en política econòmica, mediambiental i sanitària, a més a més d'haver perdut la bandera de la lluita contra ETA", com per a començar a comportar"se com un boxador sonat. L'única justificació que tenen "justificació pobra, tanmateix", és que no fan res que no fessin els seus antecessors. I en part és cert. El poder, quan pren consciència de la seva debilitat, té el costum de refugiar"se en un reaccionarisme vergonyant. El fet que el senyor Aznar condecori Manzanas, no ens pot fer oblidar que el senyor González va ascendir Rodríguez Galindo a general, quan l'expedient de la seva gestió a Intxaurrondo ja era en els jutjats. Ho dic únicament de passada, ara cal centrar"nos en el cas Manzanas. El legalisme és un dels escuts més emprats pel poder quan decideix justificar allò que no té justificació moral. El senyor Pío Cabanillas ens pot llegir de la A a la Z la Llei de Víctimes del Terrorisme, per a fer-nos entendre que el govern espanyol s'ha limitat a concedir a Manzanas allò que legalment li correspon. No l'escoltarem per una qüestió d'higiene mental. Tanmateix no deixarem d'advertir"li que ressuscitar els fantasmes del franquisme en benefici propi, és una manera, força perillosa, de jugar amb foc. Qualsevol dia, aquest eixam d'entitats cíviques i humanitàries que es mobilitzen consternades per la manca d'humitat que pateix a l'estiu el caragol de bardissa, recuperaran la memòria històrica i exigiran al senyor Cabanillas o a qui ocupi el seu càrrec, la revisió pública dels expedients professionals dels funcionaris de la brigada politicosocial del temps del franquisme. Encara que sols sigui per tal d'ésser coherents amb el seu humanitarisme. Ara no ho són. Garzón extradeix de Mèxic un torturador argentí, i Aznar recompensa amb vint"i"tres milions els hereus de Manzanas. La contradicció no pot ésser més clamorosa.