Valors progressistes?

Diu el pensador socialdemòcrata Anthony Giddens que avui en dia, dretes i esquerres es diferencien, en el fet que aquestes darreres prioritzen la justícia social i un major paper del sector públic dins la societat. De fet, assistim molts de pics a una espècie de concreció d'aquesta discussió en relació, no a aquestes qüestions de redistribució i qualitat de vida, sinó també en relació als valors, per exemple el tema de l'avortament, o de l'eutanàsia activa, o de l'adopció de fills per parelles homesexuals, semblen ser els nous símbols dels valors que caracteritzen l'esquerra. Sense entrar en la discussió si la distinció clàssica té sentit en l'actualitat, el que no és gens clar als meus ulls, és que les concrecions esmentades amaguin una càrrega de dicotomia ideològica real. I no ho tenc clar perquè crec que darrere la trencadissa i les grans declaracions de principis, no existeix, la majoria de les vegades, debat de fons en el sentit de repercussió per a les nostres nacions i pel comportament dels nostres conciutadans. La situació és paradoxal, certament. Hi ha molta polèmica teòrica. A la realitat però, resulta que es practiquen multitud d'avortaments tot i que no es troben en cap dels supòsits legals que ho possibiliten, resulta que es donen eutanàsies de manera silenciosa, i resulta que si bé una parella homosexual no pot adoptar, sí que ho pot fer un dels seus membres considerat individualment. És a dir, hi ha molta hipocresia amagada darrere grans fonaments ètics. La tergiversació dels termes exactes de la disputa social distorsiona els contorns reals de les coses. Que l'església criminalitzi el preservatiu és una manera de viure al marge de la nostra època, és una forma, com qualsevol altra, de perdre arrelament i presència dins la col·lectivitat. I el mateix es pot dir de l'avortament o de l'adopció de fills per homosexuals. Què ens espanta: aquests comportaments o el reconeixement públic i assumit que això existeix? Quanta gent no es plantejaria una operació, si la seva filla de catorze anys es quedàs embarassada? Hi ha realment una reprovació i rebuig social per un comportament d'aquesta classe? Podem prohibir i rebutjar a les persones que tenen una sexualitat diferent a l'estàndard, de totes maneres negar la realitat no és un sistema molt adequat per abordar les complexitats que l'evolució va generant, perquè la qüestió surarà per molt que ens pensem que mirant cap a l'altra banda s'enfonsarà. El criteri que ha de presidir l'adopció no és si el futur pare o mare és homoxesual o heterosexual, el que ens ha de preocupar és si serà un bon pare o mare, és a dir, si el nin que li atorgam estarà a l'ambient més adequat. Partir de la base que els homosexuals per definició són uns depravats, és afrontar la discussió des del prejudici més ranci. Se pot acceptar que se vagi amb peus de plom, que els processos han de menester un temps per ser païts, el que em sembla una equivocació és no situar els termes del procés; i els termes no són si s'ha de permetre l'avortament més enllà dels casos legalment ja pemesos, o l'adopció per homosexuals, o l'eutanàsia, els termes són si hem d'assumir públicament que això se fa. Per tant, que hi hagi calma i tranquil·litat. Allò que realment em preocupa és la capacitat de pressió que demostren els sectors tradicionalistes, perquè no deixa de ser un contrasentit que els socialistes es presentin com els abanderats d'aquests nous valors, quan durant la seva llarga etapa de govern varen evitar, o els hi varen impedir, tant se val, entrar en l'explicitació jurídica de la filosofia. Ja ho diuen que el govern és la màquina més potent de conservadorisme, l'ocupació del poder sembla que duu implícita una descafeïnització dels propis postulats, contemporanitzar excessivament ens pot fer traïdors a les pròpies idees. La valentia en la presa de decisions sí que hauria de ser un nou valor de la nova cultura política.