Resulta empipador haver de constatar, una i altra vegada, la
regularitat "quasi podríem dir la perfecta normalitat" amb què es
presenten, pertot arreu, els casos de corrupció entre els
professionals de la política. Gairebé no podem parlar-ne com de
casos, perquè no en tenen res de casos aïllats; ben al contrari,
més aviat els casos escadussers i rars són els dels polítics
honests. En aquest terreny, com en tants d'altres, el que és normal
és aprofitar-se de la situació, és l'aprofitament particular del
posicionament en l'administració pública o de la fruïció d'algun
poder polític, per petit o gran que sigui. Tal vegada la condició
humana és aprofitada de natura. La conducta ètica no seria la
natural.
Iberoamèrica n'està especialment afectada d'aquestes mancances
de moralitat pública en l'àmbit del poder. Un bon exemple del
desgavell que se'n deriva és la situació actual del Perú i de tot
el que ha comportat el peculiar règim del senyor Fujimori, no
exactament una dictadura però sí una oligarquia autoritària amb un
fantotxe al davant. L'espectacle muntat gairebé no pot resultar més
rocambolesc. On s'ha vist mai un president d'un país que poc menys
que resulta que té doble nacionalitat? On s'ha vist mai un primer
mandatari que presenta la seva dimissió des de fora del país,
acollit a l'empara de l'altre país del qual ostenta, finalment, una
segona "o primera" nacionalitat? La veritat és que si qualcú hagués
escrit una obra de ficció incloent aquests elements hauria semblat
que pecava d'un excés de fantasia. La qual cosa ve a reafirmar, una
vegada més, que la realitat, sovint, desborda i supera la
imaginació.
Tanmateix, si aquests dos fets resulten del tot excepcionals, no
ho és gens ni mica, dissortadament, l'espessa xarxa de corrupció,
complicitats i interessos creats que els han acompanyats. Perquè
aquests dos aspectes estrambòtics de la història no haurien estat
possibles sense la immoralitat de la classe política del Perú que
ha permès que durant deu anys un personatge tan tenebrós com
Vladimiro Montesinos hagi tingut la pella pel mànec. Fins al punt
que hagi pogut arreplegar un cúmul d'informació tal com per a poder
provocar la dimissió del president, amén de fer-se un raconet del
qual, de moment, n'han aflorat quaranta-vuit milionets de dòlars.
Fins al punt de disposar de papers bruts en quantitat i qualitat de
la majoria dels polítics de tots els colors. En connivència amb la
classe militar i fins i tot, durant un grapat d'anys, amb la
mateixa CIA nord-americana.
La veritat és que tanta brutor en certa manera justifica a
posteriori els excessos i desbarats de la militància maoista del
Sendero Luminoso i del seu profeta, Abel Guzmán. Una vegada més,
l'extremisme d'un signe haurà nodrit o sustentat l'extremisme
oposat. Les forces polítiques més contràries s'hauran potenciat
mútuament. Tanmateix, és possible que, objectivament, si no s'ha
avançat gens en el terreny de la democràcia, tal vegada el peculiar
règim del senyor Fujimori haurà obert les portes a la participació
en la política de les poblacions autòctones. Que ja era ben hora.
Tal volta això "si es confirma" ens pugui servir de consolació.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.