La freqüent indignitat dels polítics

TW
0

Resulta empipador haver de constatar, una i altra vegada, la regularitat "quasi podríem dir la perfecta normalitat" amb què es presenten, pertot arreu, els casos de corrupció entre els professionals de la política. Gairebé no podem parlar-ne com de casos, perquè no en tenen res de casos aïllats; ben al contrari, més aviat els casos escadussers i rars són els dels polítics honests. En aquest terreny, com en tants d'altres, el que és normal és aprofitar-se de la situació, és l'aprofitament particular del posicionament en l'administració pública o de la fruïció d'algun poder polític, per petit o gran que sigui. Tal vegada la condició humana és aprofitada de natura. La conducta ètica no seria la natural.

Iberoamèrica n'està especialment afectada d'aquestes mancances de moralitat pública en l'àmbit del poder. Un bon exemple del desgavell que se'n deriva és la situació actual del Perú i de tot el que ha comportat el peculiar règim del senyor Fujimori, no exactament una dictadura però sí una oligarquia autoritària amb un fantotxe al davant. L'espectacle muntat gairebé no pot resultar més rocambolesc. On s'ha vist mai un president d'un país que poc menys que resulta que té doble nacionalitat? On s'ha vist mai un primer mandatari que presenta la seva dimissió des de fora del país, acollit a l'empara de l'altre país del qual ostenta, finalment, una segona "o primera" nacionalitat? La veritat és que si qualcú hagués escrit una obra de ficció incloent aquests elements hauria semblat que pecava d'un excés de fantasia. La qual cosa ve a reafirmar, una vegada més, que la realitat, sovint, desborda i supera la imaginació.

Tanmateix, si aquests dos fets resulten del tot excepcionals, no ho és gens ni mica, dissortadament, l'espessa xarxa de corrupció, complicitats i interessos creats que els han acompanyats. Perquè aquests dos aspectes estrambòtics de la història no haurien estat possibles sense la immoralitat de la classe política del Perú que ha permès que durant deu anys un personatge tan tenebrós com Vladimiro Montesinos hagi tingut la pella pel mànec. Fins al punt que hagi pogut arreplegar un cúmul d'informació tal com per a poder provocar la dimissió del president, amén de fer-se un raconet del qual, de moment, n'han aflorat quaranta-vuit milionets de dòlars. Fins al punt de disposar de papers bruts en quantitat i qualitat de la majoria dels polítics de tots els colors. En connivència amb la classe militar i fins i tot, durant un grapat d'anys, amb la mateixa CIA nord-americana.

La veritat és que tanta brutor en certa manera justifica a posteriori els excessos i desbarats de la militància maoista del Sendero Luminoso i del seu profeta, Abel Guzmán. Una vegada més, l'extremisme d'un signe haurà nodrit o sustentat l'extremisme oposat. Les forces polítiques més contràries s'hauran potenciat mútuament. Tanmateix, és possible que, objectivament, si no s'ha avançat gens en el terreny de la democràcia, tal vegada el peculiar règim del senyor Fujimori haurà obert les portes a la participació en la política de les poblacions autòctones. Que ja era ben hora. Tal volta això "si es confirma" ens pugui servir de consolació.