Davant la trivialització que hom en fa, de vegades em deman si els beneficiaris més directes d'algunes conquestes de la humanitat, sigui en el terreny legal, social, econòmic, polític, personal o altre, som realment capaços d'apreciar el valor d'allò aconseguit i si som conscients de la responsabilitat que tenim de servar-ho per a les generacions futures en lloc de devaluar-ho amb campanyes espúries. Pel que fa a conquestes, el cas que em ve ara al cap és el de l'alliberament, o dels avenços en matèria d'igualtat, que ha aconseguit la dona al llarg del segle vint, com a mínim en les societats democràtiques més avançades. Pens en el dret a votar; en la possibilitat de tenir només els fills que realment desitja; en la desaparició de l'estigma associat amb viure sense un home visible, o amb una altra dona; en la integració cada vegada més estesa en el món laboral; en el reconeixement i la persecució de les situacions de vexació física i psíquica que pateix freqüentment en el si del sagrat nucli familiar, entre d'altres. Pel que fa a la trivialització d'aquestes conquestes, em vénen al cap dos casos, un que ja es troba per aquestes latituds i un altre del qual encara no tenc cap indici aquí, per ara. Algun dia, sens dubte, arribarà i convé estar a l'aguait. El primer cas és la lluita empresa per algunes dones contra el que perceben com llenguatge sexista i, per tant, discriminatori, de manera que neguen el caràcter no marcat, o inclusiu, del gènere masculí i postulen l'ús de les fórmules «jutges i jutgesses», «estudiants i estudiantes», «companys i companyes», etc. Des del meu punt de vista, l'error fonamental rau en confondre el gènere, «categoria morfològica que en algunes llengües marca els substantius, els pronoms, els adjectius, etc., com a masculins, femenins o neutres, o bé com a animats o inanimats, per mitjà de determinats trets formals, com ara la concordança flexional entre un substantiu i els seus determinants», i el sexe, «conjunt de les peculiaritats bioquímiques, fisiològiques i orgàniques que divideix els individus d'una espècie en mascles i femelles i fa possible entre ells, mitjançant els adequats processos de conjugació o fecundació, una periòdica modificació de la informació genètica», (són citacions textuals del Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans). Jo tenc ben clar que som una femella de l'espècie humana i no vull que em confonguin amb un substantiu, de cap llengua, per defensar-me.

Però, encara que acceptàssim aquest plantejament, ens hauríem de demanar si aquestes fórmules solucionen realment el problema o si no en creen un altre, atès que la successió en el discurs de dos substantius obliga necessàriament a posar-ne un davant l'altre. Amb quin criteri podem decidir si hem de dir «jutges i jutgesses» o «jutgesses i jutges», sense incórrer en una nova discriminació, ara contra les dones, ara contra els homes, aquesta vegada sintàctica en lloc de morfològica?

L'altre cas de trivialització de la lluita per la igualtat entre homes i dones es dóna principalment en països de llengua anglesa, on la morfologia gramatical no marca els substantius i els adjectius com a masculins o femenins i, per tant, no cal perdre el temps amb campanyes lingüístiques d'aquest tipus. El nou cavall de batalla de les feministes és fisiològica, o sociofisiològica si voleu, i es basa en l'observació que resulta discriminatori el fet que les dones han de pixar de segudes mentre els homes ho poden fer dempeus. Hi he detectat dos bàndols: les que volen suprimir els urinaris i obligar els homes a seure i les que han elaborat una sèrie d'estris i mecanismes perquè les dones puguin quedar dretes. Però, com que ara no em queda prou espai, ho hauré d'explicar, tot això, un altre dia.