Arzalluz i el pensament únic

Fins ara la frase «els ciutadans espanyols que no acceptassin la nacionalitat basca tendrien els mateixos drets que tenen els alemanys a Mallorca», que sembla que va dir Arzalluz contestant una pregunta de l'entrevistador, ha tengut només dues interpretacions. La primera, molt majoritària, que ha estat defensada sobretot fora de Mallorca, ha estat d'indignació per considerar"la un menyspreu pels espanyols i una mostra de racisme, intolerància i de defensa de la neteja ètnica. La segona, la que més hem pogut llegir i escoltar als mitjans de la nostra illa, ha estat una fina ironia per com viuen de bé aquí els ciutadans alemanys i, per tant, la bona situació que gaudirien els espanyols en una Euskadi independent.

A mi m'agradaria, emperò, aportar una tercera opinió, força discrepant amb les dues anteriors, de la famosa frase i oferir un tercer punt de vista. No entraré en arguments a favor i en contra de la independència del País Basc, perquè aquesta no és avui la meva intenció, sinó, simplement, situar"me en un hipotètic futur on aquesta s'ha consumat i veure les conseqüències de l'aplicació dels postulats d'Arzalluz.

El primer que em crida l'atenció del dirigent del PNB és la seva acceptació de la legalitat europea, ja que el que diu que faria és, precisament, el que estableix la normativa de la Unió Europea (UE): els ciutadans d'un Estat de la UE que residesquin dins el territori d'un altre Estat membre gaudeixen de tota una sèrie de drets que no tenen els d'altres nacionalitats. Per exemple, un que apunta el mateix Arzalluz a l'esmentada entrevista, el de poder votar i ser votats en les eleccions locals, o el de poder adquirir propietats al país d'acollida. Això, per tant, no ha d'escandalitzar ningú, ja que és el mateix que apliquen quasi tots els estats de la UE, llevat d'alguna excepció, com és el cas de Dinamarca, i és el que exigeix la normativa europea actual. D'aquí se'n pot deduir que, si d'Arzalluz depenia, el nou Estat seria un membre de ple dret de la UE, i que considera que hi restaria dintre per haver"hi entrat formant part de l'Estat espanyol.

Una segona idea que hi llegesc a la frase és que Arzalluz entén l'assoliment de nacionalitat basca com a dret dels individus i no com a deure. Quan diu «els ciutadans espanyols que no acceptassin la nacionalitat basca...» està dient que es donaria l'oportunitat d'adquiri"la, però que no s'obligaria ningú i qui hi restàs exclòs seria per voluntat pròpia. Aquesta interpretació del dret a la nacionalitat és molt més democràtica i avançada que la que està aplicant en aquests moments la legislació espanyola i la majoria de legislacions dels diferents estats europeus, la qual no dóna opció a poder elegir lliurement entre tenir o no tenir la nacionalitat pròpia del territori on es resideix i molt diferent a la que han adoptat alguns països recentment independitzats, com és el cas, per exemple, de Lituània. Per exemple, una persona que viu dins territori espanyol i ha nascut fora d'ell, no pot adquirir la ciutadania espanyola simplement demanant"ho, com sí sembla que passaria a l'Estat d'Euskadi. I viceversa, els que han nascut dins Espanya, però no es senten espanyols, no tenen cap dret a renunciar a la nacionalitat, cosa que també sembla que seria possible a l'hipotètic País Basc independent. Aquest concepte de ciutadania a la carta romp amb mil bocins la idea que Arzalluz és racista, ja que per ell seria basc qui ho volgués ser i no qui hagi nascut dins les seves fronteres o tengui un determinat Rh. Si una persona amb aquesta mentalitat s'hagués de considerar racista, no ho serien molt més els artífexs de la famosa Llei d'estrangeria, que atorga als immigrants molts menys drets dels que Arzalluz estaria disposat a concedir als espanyols que, sense voler ser bascs, decidissin viure dins les seves fronteres?