No fa gaire, expressava la meva flaca, i encara hi podria afegir veneració, pels artistes, especialment els escriptors. Hi ha una llegenda de l'artista, com a ésser superior a la mitjana dels humans. Crec que està justificada en tant que l'artista és creador de bellesa. D'aquí deriva la seva dignitat i el dret a la nostra consideració i respecte. Sé que els artistes són propensos a la vanitat, i és possible que, si n'hi ha cap que em llegesca, les meves paraules encara servesquen per a inflar"la"hi. Serà que ha entès just el contrari d'allò que volia dir. La vanitat se basa en les aparences, se centra en la persona i és independent de l'obra. La dignitat de l'artista se justifica amb la seva obra, com a manifestació i realització que és de la seva capacitat creadora.

Més d'un lector trobarà que això pareix un sermó. En té cosa, de sermó, però els sermons també són necessaris. I aquest ho és especialment en els temps que correm, en què justament la dignitat de la Literatura, i de retop la dels vertaders escriptors, és atropellada cada dia. Jo no ho visc de manera directa i la meva informació per ventura no és gaire de fiar, però un tant hi deu haver de veritat en les notícies que me n'arriben.

Com se crea un èxit literari? Ingènuament podríem contestar que escrivint un text capaç de servir per a una comunicació reeixida, però se veu que el procediment de cada vegada s'usa més poc. Segons sembla, una recepta que dóna bon rendiment és aquesta: la iniciativa parteix de l'editor, que és, al cap i a la fi, el beneficiari principal del negoci. L'editor se posa en contacte amb una figura coneguda en els mitjans de comunicació, preferentment fotogènica, i li proposa que sia el/la pròxim(a) guanyador(a) del premi. Si la figura no té ganes d'escriure o no en sap, tant se val, perquè en aquests casos encarreguen la feina d'elaborar el text a un altre, anomenat «negre» (si trobau que el terme és racista, substituïu"lo per «col·laborador», eufemisme per partida doble). Arribat el vespre de la concessió del premi, el jurat, que cobra de l'editor, no s'ha de rompre el cap. Se limita a representar el paper durant el sopar: proclamació solemne, declaracions a la premsa, entrevistes, etc. Passat el temps prudencial perquè no se vegi massa que ja en tenien impreses i relligades dues o tres edicions abans del vespre de la concessió, el llibre se posa a la venda, acompanyat d'una campanya publicitària amb notícies als diaris, aparicions a la televisió, una presentació sonada, millor si és a càrrec d'una personalitat vinculada al món de la política, etc. Si tot això pot anar mesclat amb una mica d'escàndol, el bunyol dins la mel. El resultat és que el llibre se ven a bastament per a rescabalar les quantitats bestretes i encara treure'n els beneficis calculats.

Que tot això és una fantasia? N'estaria content en bé de la Literatura, però algunes notícies que ens arriben a través de la premsa fan pensar que hi ha almenys part de veritat. En comentaré dues de recents. El dia abans de la concessió del darrer premi Planeta de novel·la, ja se deia que se «perfilava» com a guanyadora la periodista Maruja Torres, que efectivament el va guanyar. Llavors ella declara que havia presentat la novel·la sota pseudònim. Com s'entén això? Si s'havia amagada darrere un pseudònim, ¿com és que els mitjans de comunicació, el dia abans d'esser elegida, ja sabien que seria ella la guanyadora? Un observador un poc malpensat no podrà evitar la sospita que el pseudònim, si és que n'hi havia, no amagava res i que, no sols la premsa, sinó també el jurat, l'editor i la guanyadora mateixa ja s'havien posats d'acord.

Una altra. Recentment s'ha fet públic que una novel·la que duia com a nom d'autor, a la coberta i a la portada, el de la televisiva Ana Rosa Quintana és, almenys en bona part, plagiada d'altres obres. Però el plagiari no era la que figurava com a autora del llibre, sinó el seu «col·laborador». Ja tenim l'escàndol que ens feia falta. Se retira el llibre de la circulació. En quants d'exemplars? No ho he sentit dir. Circula la xifra de 100.000 exemplars ja venuts, i segurament cobrats.

Aquesta quantitat permet aventurar que no hi haurà perdedors en el negoci. L'editor no se sentirà estafat pel plagi, ni tan sols se'n ressentirà el prestigi de la senyora Quintana. Vull dir el prestigi comercial, que és el que compta. Al contrari, la descoberta de l'endemesa va fer pujar de cop en dos punts el nombre d'espectadors del programa que ella presenta. Tampoc no se'n deu haver ressentit la seva moral, baldament la gent del seu cercle digui que està desfeta, destrossada, deprimida; ella continua presentant el programa fresca com una lletuga, tot sia dit amb perdó de les lletugues. I si no, voleu que posem unes messions? No se torbarà gaire a sortir en el mercat un llibre firmat per ella i publicat per la mateixa editorial. I serà un èxit de venda! Jo ja sé quin títol li posaria: Cómo se escribió Sabor a hiel. Subtítol: «Toda la verdad sobre un escándalo».

No vos penseu que retrec la maniobra per reprovar"la, no. Si qualcú sap fer un duro explotant l'estupidesa humana, en aquests casos la dels compradors de llibres, dóna una prova d'intel·ligència. Molt pitjor fan els qui exploten la innocència, la necessitat, els desvalguts; els qui incendien boscs, trafiquen en armes, en drogues o en persones, contaminen la naturalesa o adulteren aliments. Així mateix m'agradaria conèixer"ne l'opinió d'un entès en ètica. Ara, davant els trucs i baldufes del negoci editorial, no sé estar sense demanar"me: on queda aquella dignitat de l'escriptor de què parlava més amunt? I el plaer de crear i el de transmetre una emoció estètica a un lector, conegut o desconegut? Tot plegat, té res a veure amb la Literatura? O deu esser que els qui encara hi creim hem de dir, amb paraules del cantant valencià, «nosaltres no som d'eixe món»?

Recomanació última: sobre la dignitat de l'artista, llegiu, de l'escriptora danesa Karen Blixen, el conte El sopar de Babette, o bé vegeu la pel·lícula basada en aquest mateix conte que va dirigir Gabriel Axel. M'agraireu la recomanació.