El saborino

Tenc una sèrie de senyores, convictes i confesses, "i algun senyor" que cada diumenge al matí m'ho posen difícil. He de competir amb els croissants i les ensaïmades, això si no és que, golafres elles, se fan una ensagonada de cola"cao i llavors la lluita ja no és desigual sinó totalment impossible. No vull dir que algun dia, amb la complicitat involuntària del forner "l'ensaïmada cremada, o el croissant menut que ha agafat el gust de la ceba de la llauna de veïnat de la cuita" no pugui fer alguna vasa plantosa. Però gairebé sempre em toca perdre. Avui, deliberadament, jugaré a camp contrari i l'article anirà de gastronomia. Per a aquestes mateixes senyores segurament no caldria explicar"los el títol. Tenen prou anys i experiència per saber que el saborino era un os o un tros de xulla ranci que les veïnades, dins la més canina de la postguerra, es passaven de casa en casa perquè el brou com a mínim tengués aquelles quatre malles que deixa el greix i hom tengués la sensació que s'hi havia posada molta llecor. Podeu comptar que la substància que adollava aquella menjua ambulant devia raure més en la suggestió gustativa dels comensals que no en forma de calories empíriques. Us proposaria ara un joc, una petita translació i que ens miràssim, tots plegats, l'os amb ulls humans. Vaja que el personificàssim. Ens podríem imaginar que devia anar inflat de vanaglòria, la despulla. Com unes xeremies. Qui se'n podria reprimir la temptació si era objecte de culte i veneració per un estol de famílies, per dotzenes d'ullons que devien observar aquella ossamenta rebullida com si observassin una relíquia? Un escriptor o un articulista, si se li declaren dos o tres lectors, mirau si hi va, d'ufà! Tanmateix, al cap i a la fi, era una cosa sense consistència, el saborino. Relativitzada al costat de la cuina actual, fins i tot la vegetariana, no era més que una insignificància banal. Una petita estafa quotidiana. Un voler i no poder.