Tot el bé i/o tot el mal

No sabrem mai què és millor, però de vegades és difícil no pensar que manifestacions amb tant de dramatisme subjacent com són les de condemna al terrorisme arribin a esdevenir rutinàries. Em direu que els morts són cada vegada distints, les famílies ferides cada vegada són unes altres i, sobretot, que no podem abandonar ni un moment l'exercici del dret a la vida. Així, pensar que aquestes manifestacions són rutinàries podria semblar una falta de respecte a les víctimes. I no és el cas. Però no em negareu que cada atemptat genera la resposta previsible, i els experts en comunicació saben que la repetició d'una imatge, per dramàtica que sigui, la trivialitza. Efectivament, sembla com si, per prendre consciència i moure'ns solidàriament davant qualsevol catàstrofe, necessitàssim unes imatges cada vegada més impactants. Ja en són prou, de dramàtiques, les imatges generades pel terrorisme. No necessitam truculències suplementàries per moure el nostre bagatge de solidaritat, per disparar la nostra capacitat d'irritació i condemna, però no s'ha de menysprear la possibilitat que la nostra resposta, imperceptiblement, perdi força. I, encara que en tenguéssim respostes més rotundes, aconseguiríem afeblir la fúria d'aquest genet de l'Apocalipsi? Segurament que no.