Qüestions candents

Es tractaria d'intentar comprendre les motivacions de les 150.000 persones que voten sistemàticament EH i, conseqüentment, demostren recolzar i condonar els assassinats d'ETA, a més de participar en la implantació de la llei del terror o de la por com a mitjans per a aconseguir la independència, prescindint de la democràcia i passant"se"la per l'entrecuix, tot acoquinant impudentment la resta de la població.

Això suposaria, en realitat, dues investigacions interrelacionades però diferents. La primera qüestió a esbrinar seria com és possible, a les portes del segle XXI, i "per descomptat" dins el marc europeu, creure que la independència d'Euskadi és una precondició essencial i imprescindible per a la solució de tots els seus problemes econòmics, polítics i culturals i, en definitiva, per a la felicitat del poble basc. Sense deixar de tenir present que si tothom és d'alguna nació "si tothom ha nascut en un lloc determinat i participa, conscientment o inconscientment, en una tradició cultural i lingüística específica", d'això no se'n segueix que aquesta condició nacional hagi de comportar també, necessàriament, una condició nacionalista. Perquè les dues coses no són el mateix. Especialment, en una època en la qual s'està construint la Unió Europea.

La segona qüestió és encara molt més crucial per tal com surt de l'àmbit conceptual i envaeix l'àmbit moral. El tema a investigar i esbrinar seria com és possible que, una vegada produïda la identificació amb les tesis nacionalistes, puguem fins i tot arribar a pensar que el valor d'aquestes és tan absolut que justifiquen fins i tot el terrorisme dels cotxes bomba o del tir al clatell i la implantació d'un règim de por, amb total menyspreu "per descomptat" per a la democràcia i per a tothom que no pensi com ells.

Perquè, no ens enganyem, en el fons tan antidemocràtic ha resultat esser l'ayatollah Arzalluz com ho era, sens dubte, el pensament de José Antonio Primo de Rivera, teòricament a les seves antípodes però, en definitiva, tan nacionalista l'un com l'altre. Si aquest, Primo de Rivera, es permetia parlar de «la dialèctica de les pistoles» també l'ayatollah ha tengut recentment la «gràcia» infumable de definir els bascos com una gent que "ja se sap" no té cap inconvenient a manejar"les, en el context d'una desafortunada i del tot fora de lloc comparança amb els catalans. Que després hagi afegit que això no és exactament cap virtut, no subsana gens ni mica la «gràcia» d'aquest reconeixement dels bascos com un poble que "què hi farem?" pot caure en una violència cega. Justifica això res? És que amb manifestacions d'aquest tipus i amb l'ambigüitat calculada del pacte de Lizarra Arzalluz i el seu sector ha aconseguit res de realment positiu? Tal vegada, l'eventual psicoanàlisi del problema basc hauria de començar "tornant a la psicoanàlisi tradicional" amb l'anàlisi del senyor Arzalluz en persona, o d'un reduït grup de cabdills, en acte o en potència, dins el Partit Nacionalista Basc.