Setembre

Amagat en la convenció enganyosa del calendari, setembre comença a principis d'any i irromp en les nostres vides un dia qualsevol, no necessàriament quan indica l'almanac, en una jugada que es repeteix any rere any i per a la qual no tenim defensa ni antídot. Els (molts) programes televisius de psicologia barata parlen de la depressió postvacances "sense comprendre que aquesta malaltia inventada és una més en el gran truc de declarar que tots estem malalts per fer-nos comprar vitamines", i li adjudiquen a aquest mes innocent i de vermada un caràcter traïdor immerescut que abans s'allargassava fins els primers freds i que ara arriba al final de l'any. Ara que els fabricants d'aerosols i els mags de l'energia s'han carregat l'hivern, el setembre gaudeix d'un resplendent porvenir, i cada any que passa és amb més motiu un dels mesos candidats a omplir tot el calendari. Aviat, serà setembre quan ens espavilarem de la ressaca del nadal i del cap d'any, quan ens agafarem unes petites vacances per repondre'ns de la fatiga de l'estiu, quan començaran les primeres i úniques pluges i quan podrem tornar a la ficció de començar, el que sigui, de nou. A casa nostra ja fa temps que setembre és el mes de la tornada a la normalitat, i en aquesta civilització que ha fet de l'absència de trasbalsos el més gran premi, no podem demanar gaire més. Potser la sequera i l'ànim gens calmat dels múltiples governs que ens administren duen camí de condemnar a la literatura la nostra passió mediterrània per fugir dels estius, fent un xic més llarg aquest mes de transició, com tots els altres, i acreixent la batalla veritable que és donar-li fi. Altres llargues batalles a què ens comdemna la civilització "com ara ignorar les notícies econòmiques (el Chase Manhattan Bank ha comprat JP Morgan: bé, i què?), no subjectar el nostre estat d'ànim als bulls de la inflació (ara resulta que l'encariment dels carburants no en té la culpa) o, en aquest setembre concret, trobar el punt d'equilibri entre la mínima (o nul·la) informació que ens interessa dels Jocs Olímpics i l'allau d'informació que ens oferiran des d'arreu (sort que una bona part ens caurà en les hores en què la gent honrada dorm)" ens convencen que tampoc aquest setembre serà el definitiu. D'altra banda, setembre resisteix malament els tòpics. Això dels retrobaments és un engany, un tema de grans magatzems o d'institucions supranacionals com el dia de la mare o de la pau, i la inauguració del curs escolar és un trist sinònim del que s'hi embosca: embussaments de cotxes carregats de nins amb molta son a la cara, llargues hores d'espera, i el pedagog de sempre repetint la tonada que l'escola és l'espai privilegiat de la socialització. Segurament és cert, però costa de creure que compensi aquelles sons i soledat. Ja ningú no creu que la inauguració del curs escolar, ni de l'any judicial, ni de la lliga ni de la lliga de campions ni (més endavant) de l'NBA, de la temporada d'òpera o de teatre o de música (on en tenen) amaguin cap promesa nova, i tots sabem que el tòpic inclou que setembre és també un mes de desenganys.