Una història que em contaren

TW
0

Ja fa temps, un company em va contar una història política ben interessant. A una ciutat, des de feia molt de temps, governava un determinat partit polític. Tanmateix els resultats electorals no eren els mateixos a tot el terme municipal, ja que hi havia una barriada que sempre el votava massivament, mentre que a les altres es produïa gairebé un empat tècnic amb l'oposició una convocatòria darrere l'altra.

Com que no hi ha res etern, després de molts d'anys, unes eleccions varen atorgar la victòria als que tradicionalment havien romàs a l'oposició, que varen guanyar a totes les barriades, excepte aquella que he esmentat abans, on es varen produir els resultats de sempre amb una victòria aclaparadora dels que, aquest pic, varen perdre el poder.

Els nous governants tenien una espina clavada i se la volien arrabassar. Per això, durant els quatre anys que va durar la legislatura s'esforçaren al màxim per a créixer electoralment enllà on mai no guanyaven. Hi varen invertir molts de milions. Hi varen construir un poliesportiu, milloraren la xarxa de clavegueram, restauraren un antic i emblemàtic edifici que convertiren en centre cultural, la gestió del qual la cediren, sense cap tipus de contraprestació, a l'associació de veïns de la barriada, la qual, a més a més, va rebre quantioses subvencions, etc. Acabà la legislatura i es convocaren noves eleccions. Els que ostentaven el poder s'alçaren amb el triomf per segona vegada consecutiva, però, inexplicablement per a ells, en aquella barriada maleïda obtingueren només un pocs grapats de vots, més o manco els mateixos de sempre, mentre incrementaven el percentatge a les altres.

Els guanyadors, escaldats, decidiren un canvi total en la seva política d'inversions, amb una maquiavèl·lica i no gaire ètica argumentació, però no exempta de lògica. «Facem el que facem, no ens voten, pensaren, així que no cal que ens hi esforcem més. A partir d'ara s'han acabat els doblers per a aquesta barriada, els destinarem a les que ens atorguen la seva confiança».

Les coses no haurien de ser així, pensareu, i jo hi estaré d'acord. Els governants ho han de ser de tothom i han d'actuar pel bé públic, independentment de qui els vota i qui no. Però de vegades, només de vegades, la realitat és una altra.

Aquests dies he llegit que la Unió de Pagesos organitzarà una tractorada per demanar mesures per pal·liar el constant augment del preu del gasoil agrícola al Govern central, en mans del Partit Popular gràcies a la seva majoria absoluta parlamentària, l'únic que en té les competències. També he llegit que la FAGB, que fa uns mesos en muntà una per protestar contra la política agrària del Govern balear, no s'hi adhereix, perquè no es volen manifestar només davant la Delegació del Govern central, sinó que també ho voldrien fer davant el Consolat de la Mar, ja que segons ells el Govern balear, que no té competències en matèria d'hidrocarburs, «està darrere tot això». I és més, sembla que serà l'única associació del món de la pagesia de tot l'Estat que no se mobilitzarà. I també crec recordar haver llegit que la FAGB mai no ha convocat ni acudit a cap manifestació en contra d'una institució governada pel Partit Popular. Per a mi aquests de la FAGB mostren massa el llautó.