Ja fa temps, un company em va contar una història política ben
interessant. A una ciutat, des de feia molt de temps, governava un
determinat partit polític. Tanmateix els resultats electorals no
eren els mateixos a tot el terme municipal, ja que hi havia una
barriada que sempre el votava massivament, mentre que a les altres
es produïa gairebé un empat tècnic amb l'oposició una convocatòria
darrere l'altra.
Com que no hi ha res etern, després de molts d'anys, unes
eleccions varen atorgar la victòria als que tradicionalment havien
romàs a l'oposició, que varen guanyar a totes les barriades,
excepte aquella que he esmentat abans, on es varen produir els
resultats de sempre amb una victòria aclaparadora dels que, aquest
pic, varen perdre el poder.
Els nous governants tenien una espina clavada i se la volien
arrabassar. Per això, durant els quatre anys que va durar la
legislatura s'esforçaren al màxim per a créixer electoralment enllà
on mai no guanyaven. Hi varen invertir molts de milions. Hi varen
construir un poliesportiu, milloraren la xarxa de clavegueram,
restauraren un antic i emblemàtic edifici que convertiren en centre
cultural, la gestió del qual la cediren, sense cap tipus de
contraprestació, a l'associació de veïns de la barriada, la qual, a
més a més, va rebre quantioses subvencions, etc. Acabà la
legislatura i es convocaren noves eleccions. Els que ostentaven el
poder s'alçaren amb el triomf per segona vegada consecutiva, però,
inexplicablement per a ells, en aquella barriada maleïda
obtingueren només un pocs grapats de vots, més o manco els mateixos
de sempre, mentre incrementaven el percentatge a les altres.
Els guanyadors, escaldats, decidiren un canvi total en la seva
política d'inversions, amb una maquiavèl·lica i no gaire ètica
argumentació, però no exempta de lògica. «Facem el que facem, no
ens voten, pensaren, així que no cal que ens hi esforcem més. A
partir d'ara s'han acabat els doblers per a aquesta barriada, els
destinarem a les que ens atorguen la seva confiança».
Les coses no haurien de ser així, pensareu, i jo hi estaré
d'acord. Els governants ho han de ser de tothom i han d'actuar pel
bé públic, independentment de qui els vota i qui no. Però de
vegades, només de vegades, la realitat és una altra.
Aquests dies he llegit que la Unió de Pagesos organitzarà una
tractorada per demanar mesures per pal·liar el constant augment del
preu del gasoil agrícola al Govern central, en mans del Partit
Popular gràcies a la seva majoria absoluta parlamentària, l'únic
que en té les competències. També he llegit que la FAGB, que fa uns
mesos en muntà una per protestar contra la política agrària del
Govern balear, no s'hi adhereix, perquè no es volen manifestar
només davant la Delegació del Govern central, sinó que també ho
voldrien fer davant el Consolat de la Mar, ja que segons ells el
Govern balear, que no té competències en matèria d'hidrocarburs,
«està darrere tot això». I és més, sembla que serà l'única
associació del món de la pagesia de tot l'Estat que no se
mobilitzarà. I també crec recordar haver llegit que la FAGB mai no
ha convocat ni acudit a cap manifestació en contra d'una institució
governada pel Partit Popular. Per a mi aquests de la FAGB mostren
massa el llautó.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.