La mà negra

Diu el president Antich que darrere de tot quant pal a les rodes que posa Madrid al seu Govern, hi veu la «mà negra» del ministre Jaume Matas. S'ha passat una mica, el president. Més que res perquè és molt dubtós que el president Aznar necessiti que el ministre mallorquí l'exciti per fer tot el possible per intentar ofegar el govern Antich. Des del mateix dia que se va constituir el Pacte de Progrés, els conservadors mesetaris (és a dir el PP, inclòs els de les illes adyacentes que voldrien, a l'estil Cañellas, ser quelcom diferent) tenen una vertadera obsessió amb el govern Antich. Si Matas no hi fos, en el govern central, seria igual. El ministre simplement és una peça més d'un engranatge que té ben decidit fer la vida impossible a un govern, el de Balears, al que considera il·legítim i pervers, i contra el qual tot, o gairebé, val. Matas no és més que un disciplinat peó de l'exèrcit mesetari que des d'una perspectiva homogeneïtzadora i centralista té per objectiu dimonitzar tot el que se'n surti del pensament conservador únic. Ho fan amb tot i tothom que no s'aplegui als seus desitjos. O amb ells, o contra ells. Sense matisos. El Pacte de Progrés és un més, dels seus objectius. No té especialment res a veure que Matas sigui ministre. És una estratègia general. Que li expliquin a Marcelino Iglesias, president d'Aragó, si no; o què dir del PNB, del BNG... Pel que fa al govern balear, Matas no té més protagonisme que ser un dels molts braços executors. Res més. És una ofensiva que s'inicià l'endemà de constituir-se el Govern Antich, i durarà fins les eleccions. Els primers mesos foren d'atacs dialèctics, després donaren llum verda a les seves associacions perquè passassin de «no fer política» a basar bona part de la seva activitat en l'oposició política al govern balear (pagesos, hotelers, Foment del Turisme...). Més tard, enmig del pànic social per si ens quedàvem sense aigua, feren que l'Ajuntament de Palma fes tot allò que pogués per intentar crear una vertadera guerra de l'aigua, però la resposta hàbil i ràpida d'Antich desbaratà la grollera jugada. Com que l'Ajuntament conservador fracassà entrà directament en joc el ministre, deixant endarrere les primeres declaracions d'intencions, protocol·làries i hipòcrites, de col·laboració. Intentà excitar les possibles divergències entre ecologistes i la resta del Pacte (especialment amb UM), aprofitant que Els Verds eivissencs trencaven, però se trobà amb la inesperadament pragmàtica resposta de la consellera verda, Margalida Rosselló, que deixà aparcades les reivindicacions ecologistes anti-dessaladores per acceptar que millor les dessaladores mòbils per a aquest estiu, que no tancar els grifons. Havent fracassat novament el govern Aznar tira, a través del ministre, del Pla Hidrològic Nacional que, per a Balears, respon a una filosofia desenvolupista (més fabricació d'aigua, més consum d'energia i, per tant, nova central elèctrica, i tot per assegurar un creixement basat en el model ja conegut) que se contradiu absolutament amb la que defensa el govern Antich. I, al mateix temps, se reprodueix la mateixa actitud amb les carreteres: o se fa el que diu el govern central (més autopistes) contradint l'essència del Pacte a veure si així es trenca per la part ecologista, o ni un duro i així poder dir que són els «sectaris» esquerrano-nacional-ecologistes els que priven les Balears d'inversions. En resum: no és Matas, la mà negra. És tot el govern central i tot el PP, d'allà i d'aquí, que ho és, ben negre. És la manera que tenen d'entendre la democràcia i l'autonomia: o a les ordres de Madrid, o ni aigua. I mai més ben dit.