Aquestes darreres setmanes hem hagut de llegir a tots els diaris
locals sense excepció, que devers la Porta de Sant Antoni hi havia
conflicte entre les bagasses negres i les blanques. I no és un
problema racial, pel que he entès, ja saben vostès, per aquí ningú
no és racista, en cas de casos hi ha qualcú que té manies amb els
gitanos perquè, sembla, tenen una certa disposició, tendeixen a
produir contaminació acústica a les finques on viuen, renouers de
mena, no són gens ni mica primmirats amb la llimpiesa pròpia ni la
de l'entorn, a més que no tenen un concepte molt clar del que és i
significa la propietat privada aquí i ara mateix, en un percentatge
considerable.
Però vaja, això no és racisme, em deia l'altra setmana un
columnista del diari germà Ultima Hora, bicicleta per amunt i per
avall, ell, que, com que a la seva finca s'hi havia instal·lat una
família de gitanos i no hi ha Déu que els aguanti, deia ell, doncs
havia decidit posar el seu pis en venda i emigrar a altres indrets.
El que passa és que, amb els gitanos dins l'edifici, el seu pis
s'havia devaluat en escreix, i no li bastava el que n'hi oferien
per finançar"ne un altre enfora de lolailos renouers. Problema.
Però això meu no és racisme, em deia, és sols que hi ha veïnats que
et van bé i d'altres que no tant, eh?
Bé, no sortirem del tema principal, deia, el conflicte de les
meretrius blanques i negres no ve del color de la seva pell, sinó
que és conseqüència que les nigerianes es posen en oferta, van de
rebaixes, ara que n'és el temps, i fan l'escarada a preu tirat, i
això no és això, deia una polonesa rossa, si per aquí tenim el
costum de fer la mà a dos mil, el francès a dos mil cinc"centes, i
la feina sencera, ben acabada a cinc o sis mil, llit a part, com
poden venir aquestes negrotes a tirar els preus, fer de rodones,
sí, tant els va fer la feina cara a cara com d'esquena, sí. S'hi va
el pa nostre de cada dia i amb això no s'hi juga, tu...
El que jo sempre he dit: no hi ha hagut mai guerres
ideològiques. Sols els doblers mouen borines a prou espesses com
per arribar a violències, a perillosos conflictes. Començant per la
guerra de les meuques i acabant per les croades, allò que sempre he
anomenat: la guerra de la nou moscada. Però vaja, són cabòries
meves, ja em coneixeu.
Tornant al fornici, conec una puta de guaret a un poble del Pla
d'Enmig, on fa molts anys que no hi ha nevat per cert,
assilvestrada ella, o sia, sense tarifes establertes, ni Déu ni amo
ni llei, avui me'n dones tres mil, demà ja està bé així, avui no
estic per a res, físicament és l'original clavat, escopit, d'una
dona d'en Botero, quadrada, massissa i amb cara de felicitat
congènita "us imaginau una dona grassa d'en Botero damunt un
«Mobilette Campera»?", que un bon dia li tocaren una trentena de
milions de pessetes a la loteria. Va ser una bomba més sonada que
l'actual cançó estiuenca, i amb tots els moviments «sexis» que us
vénguin de gust. Tothom ho comentava. A una tertúlia de bar un va
dir: pensa, i els doblers els fotrà en dos dies! I un altre li
contestà: si sap administrar els doblers tan bé com fins avui ho ha
sabut fer amb la misèria, li duraran molt. I rialles.
I resulta que a aquesta, a la grassoneta de la trentena de
milions de la loteria, un horabaixa, uns quants dies després de la
bona nova, la veren entrar a una taverna de la Plaça Gran de la
vila a prendre un Martini roig, «amb molt de gel, l'amo», i al racó
del fons a l'esquerra es trobà amb quatre o cinc dels seus millors
clients, els més habituals, una colla de fadrinangos i un casat més
tort que un ganxo, que feien un timbeta de tuti loco una mica
coentet. Quan els va veure, s'hi arrambà tota decidida, s'envergà
una bona escopinada dins el call de la mà dreta i els va enflocar:
«des d'avui, tots voltros, això haureu de fer!» I se n'anà al
taulell a beure's el Martini mentre, amb la mà humida de saliva,
feia com que fer sonar una imaginària ximbomba amb molta
suavitat...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.