Aquestes darreres setmanes hem hagut de llegir a tots els diaris locals sense excepció, que devers la Porta de Sant Antoni hi havia conflicte entre les bagasses negres i les blanques. I no és un problema racial, pel que he entès, ja saben vostès, per aquí ningú no és racista, en cas de casos hi ha qualcú que té manies amb els gitanos perquè, sembla, tenen una certa disposició, tendeixen a produir contaminació acústica a les finques on viuen, renouers de mena, no són gens ni mica primmirats amb la llimpiesa pròpia ni la de l'entorn, a més que no tenen un concepte molt clar del que és i significa la propietat privada aquí i ara mateix, en un percentatge considerable.

Però vaja, això no és racisme, em deia l'altra setmana un columnista del diari germà Ultima Hora, bicicleta per amunt i per avall, ell, que, com que a la seva finca s'hi havia instal·lat una família de gitanos i no hi ha Déu que els aguanti, deia ell, doncs havia decidit posar el seu pis en venda i emigrar a altres indrets. El que passa és que, amb els gitanos dins l'edifici, el seu pis s'havia devaluat en escreix, i no li bastava el que n'hi oferien per finançar"ne un altre enfora de lolailos renouers. Problema. Però això meu no és racisme, em deia, és sols que hi ha veïnats que et van bé i d'altres que no tant, eh?

Bé, no sortirem del tema principal, deia, el conflicte de les meretrius blanques i negres no ve del color de la seva pell, sinó que és conseqüència que les nigerianes es posen en oferta, van de rebaixes, ara que n'és el temps, i fan l'escarada a preu tirat, i això no és això, deia una polonesa rossa, si per aquí tenim el costum de fer la mà a dos mil, el francès a dos mil cinc"centes, i la feina sencera, ben acabada a cinc o sis mil, llit a part, com poden venir aquestes negrotes a tirar els preus, fer de rodones, sí, tant els va fer la feina cara a cara com d'esquena, sí. S'hi va el pa nostre de cada dia i amb això no s'hi juga, tu...

El que jo sempre he dit: no hi ha hagut mai guerres ideològiques. Sols els doblers mouen borines a prou espesses com per arribar a violències, a perillosos conflictes. Començant per la guerra de les meuques i acabant per les croades, allò que sempre he anomenat: la guerra de la nou moscada. Però vaja, són cabòries meves, ja em coneixeu.

Tornant al fornici, conec una puta de guaret a un poble del Pla d'Enmig, on fa molts anys que no hi ha nevat per cert, assilvestrada ella, o sia, sense tarifes establertes, ni Déu ni amo ni llei, avui me'n dones tres mil, demà ja està bé així, avui no estic per a res, físicament és l'original clavat, escopit, d'una dona d'en Botero, quadrada, massissa i amb cara de felicitat congènita "us imaginau una dona grassa d'en Botero damunt un «Mobilette Campera»?", que un bon dia li tocaren una trentena de milions de pessetes a la loteria. Va ser una bomba més sonada que l'actual cançó estiuenca, i amb tots els moviments «sexis» que us vénguin de gust. Tothom ho comentava. A una tertúlia de bar un va dir: pensa, i els doblers els fotrà en dos dies! I un altre li contestà: si sap administrar els doblers tan bé com fins avui ho ha sabut fer amb la misèria, li duraran molt. I rialles.

I resulta que a aquesta, a la grassoneta de la trentena de milions de la loteria, un horabaixa, uns quants dies després de la bona nova, la veren entrar a una taverna de la Plaça Gran de la vila a prendre un Martini roig, «amb molt de gel, l'amo», i al racó del fons a l'esquerra es trobà amb quatre o cinc dels seus millors clients, els més habituals, una colla de fadrinangos i un casat més tort que un ganxo, que feien un timbeta de tuti loco una mica coentet. Quan els va veure, s'hi arrambà tota decidida, s'envergà una bona escopinada dins el call de la mà dreta i els va enflocar: «des d'avui, tots voltros, això haureu de fer!» I se n'anà al taulell a beure's el Martini mentre, amb la mà humida de saliva, feia com que fer sonar una imaginària ximbomba amb molta suavitat...