La Constitució Espanyola, a l'Article tercer, apartat primer, diu textualment, en referència a la llengua castellana, que «tots els espanyols tenen el deure de conèixer"la i el dret d'usar"la». No cal ni dir que una ordre tan absurda des de l'òptica dels castellans "ells la parlen i punt", adquireix una rellevància determinant des de la nostra. O sigui, des de la d'aquells que comunament tenim el costum de fer ús d'un idioma que no és el castellà. Així mateix, l'apartat segon de l'esmentat Article afirma que «les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts», en l'esperança que el contingut dels estatuts esmentats els pactassin els partits estatals, com és el cas de les Illes Balears. D'aquesta manera, l'Article tercer diu que «tots tenen el dret de conèixer"la (la llengua catalana) i d'usar"la i ningú no podrà ésser discriminat per causa de l'idioma». Del deure no se'n diu ni piu. És a dir, que socialistes i conservadors ens la clavaren fins a tall de mànega, perquè institucionalitzaren la nostra discriminació lingüística i encara sortiren al balcó perquè els féssim mamballetes. Però tornem a l'articulat de la Constitució, ja que és molt sucosa. «Tots els espanyols tenen el deure de conèixer"la», la llengua castellana, diu. I el deure, en aquest cas concret, no és una imposició? En el cas dels catalanoparlants és evident que sí. Tanmateix, ningú no ha fet pública la seva indignació, senyal inequívoc que tots coincidim en el fet que un idioma, que no és el propi, únicament s'empra quan no queda més remei. Així que hem de pensar que la decisió d'un grup d'empresaris, als quals s'acaba d'afegir la directiva de Pimeco, d'exigir el coneixement del català als seus empleats ve a esmenar la lletra indecorosa de l'estatut, alhora que és del tot coherent amb l'esperit constitucional i amb la manera més pràctica que coneixen, la immensa majoria dels espanyols, d'enrobustir un idioma. Aleshores, quin sentit tenen els temors d'aquells que han decidit normalitzar l'ús de la llengua pròpia a ca seva? Hauríem de dir que cap, però no tothom pensa igual. Afortunadament, el senyor Demetri Peña, de Pimeco, ha explicat la decisió dels empresaris que ell representa amb una claredat irrebatible. «Si la gent que ve de fora no vol aprendre el català s'està automarginant», ha dit ell, el senyor Peña, que és nascut a Andalusia. M'aprés a dir, que les seves paraules suposen una glopada d'aire fresc en dia de xafogor. M'explicaré, tornem enrere. El director general de Política Lingüística, el senyor Joan Melià, ens va fer saber, en roda de premsa, que el seu objectiu més immediat és donar una empenta decisiva a l'ús del català, a través de convenis amb grups d'empresaris i amb diversos col·legis professionals. I per a demostrar"nos que la cosa era qualque cosa més que un manual de bones intencions ens va comunicar que ja hi havia vint empreses "encara no s'hi havia adherit Pimeco", que estaven disposades a exigir el coneixement del català als seus empleats. Vint no són gaires, però així i tot la notícia era encoratjadora i ens donava peu a amollar coets. Tanmateix, el departament que dirigeix el senyor Melià s'encarregà de posar aigua al vi perquè no ens pugi al cap. En demanar, els periodistes, la llista dels establiments que demostren una coherència cultural tan lloable, els va ser denegada per raons "afirmaren" òbvies. Òbvies? Intuesc que és per tal d'evitar"los problemes. En conclusió, el director general ens comunicava que podem fer l'indi, però que procurem que no se'ns vegi la ploma. Dit amb altres paraules: fomentava entre els catalanoparlants "d'una manera involuntària, és clar" el secretisme. Molt possiblement, el director general pretén evitar que se'n parli massa, de la normalització, per allò que sempre n'hi ha que treuen profit de l'embolic. En tot cas, no crec que sigui saludable iniciar una campanya de reivindicació lingüística amb els ulls baixos, sobretot quan ja s'han començat a sentir "i tant que les sentirem!" les veus dels maliciosos i dels babaus, tot dient que el català sí, però sense imposicions, etcètera, etcètera.