Diuen que hi ha més poetes que lectors de poesia, de la qual
cosa es dedueix que ni els mateixos poetes es llegeixen entre si.
Aquesta frase, tot i que no l'he posada entre cometes perquè per
ventura no és literal del tot, la varen pronunciar dos actors de
l'espectacle Infusió de poesia que es va desenvolupar divendres dia
18 d'agost al centre cultural de s'Escorxador de Marratxí, davant
més d'un centenar llarg d'espectadors, que assistiren al darrer
tast de l'Estiu a la Fresca, que des de fa vuit o nou anys
organitza la delegació local de l'Obra Cultural Balear. Però si la
bellesa de la paraula és donada a espipellar, tastar, palpar de la
manera que ho feren aquests tres jovenets, na Caterina Amengual i
en Sebastià Sansó com a deïdors, el darrer també hi posa un poc de
música i un xic de cant i na Maria Magadalena Garzón que hi posa el
moviment i l'expressió corporal damunt l'escenari, a més d'altres
col·laboradors que projecten diapositives, que donen un cop de mà
amb els botons de la tècnica o tocant alguna peça amb el violí, si
la bellesa del verb, la carnositats dels mots, la grenyalitat
sonora de la paraula és presentada amb la il·lusió i l'estètica que
ho feren aquests joves, potser hi hagi més poetes que lectors però
sempre la xifra d'emmoixats per la paraula poètica serà molt
superior a la dels creadors.
I és que tot evoluciona. Quan jo era jovenet, he de confessar
que vaig sortir com a primerenc en això d'anar a taules rodones,
conferències i altres saraus per l'estil (no ho dic com a mèrit
sinó que ja fa un parell grossos d'anys). Quan jo era jovenet,
deia, s'estilava només el recital poètic pelat de l'autor. No en
record massa, de recitals, i sempre havies de topar una mica bé.
Vull dir que, per ventura, llevat l'excepcionalitat de Josep Maria
Llompart, que ho feia de meravella, no sempre els poetes eren bons
deïdors de les seves pròpies poesies. A vegades, fins i tot, quan
el poeta feia un esforç per explicar el context creatiu del poema,
esdevenia tan críptic com el mateix acte literari. També hi havia
això mateix però en plural, és a dir, una taulada de poetes que,
ara una llesca tu ara una jo, omplien la concurrència de versos. La
dramatització poètica era una cosa poc vista. Record que en Jaume
Vidal Alcover va escriure El fill pròdig, una sèrie de poemes que
s'escenificaren a la sala Mozart. Tanmateix, tant el recital com la
transformació dramatúrgica esdevenien uns actes tancats, per a
grups suposadament elitistes que moltes vegades s'avorrien tant com
gust havien de dir que havien passat. Eren altres temps, i hi havia
una mica més de disciplina o fidelitat al grup o qui sap si érem
acomplexadament masoquistes.
Sigui com sigui la cosa ha canviat i per bé, i no cal ser un
iniciat ni un masoca per delectar"se amb cinquanta minuts de
poesia. Sé que si dic que el referent és el Poeta en bicicleta de
Gom Teatre, per ventura seré injust, però és tal vegada allò més
conegut que pot donar una referència aproximada a la majoria de
gent de l'amenitat que hi posen aquestes joves i aquest jove poeta.
I això que el músic, en Xavier Pallàs, un principatí que toca tots
els instruments que vulgueu damunt l'escenari, no hi va poder ser
perquè sinó la cosa ja hauria pogut fregar el deliri. Repetesc: la
dicció perfecta de na Caterina, les contorsions rítmiques i
acompassades de na Magdalena i l'aportació múltiple d'en Sebastià.
Més que una infusió de poesia, diria que n'és un còctel afrodisíac
de bellesa. Per acabar, un petit homenatge de gratitud a en
Sebastià Sansó, seves són aquestes paraules: Et diré els més
hermosos versos/ a cau d'orella./ M'inventaré aquí mateix/ el poema
més tendre per oferir"te'l/ dins la fràgil sinceritat de la nit./
Seré el somiador de sempre/ que recita als seus amors impossibles/
i tu besaràs/ el qui té el millor cotxe/ que no som jo.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.