Diuen que hi ha més poetes que lectors de poesia, de la qual cosa es dedueix que ni els mateixos poetes es llegeixen entre si. Aquesta frase, tot i que no l'he posada entre cometes perquè per ventura no és literal del tot, la varen pronunciar dos actors de l'espectacle Infusió de poesia que es va desenvolupar divendres dia 18 d'agost al centre cultural de s'Escorxador de Marratxí, davant més d'un centenar llarg d'espectadors, que assistiren al darrer tast de l'Estiu a la Fresca, que des de fa vuit o nou anys organitza la delegació local de l'Obra Cultural Balear. Però si la bellesa de la paraula és donada a espipellar, tastar, palpar de la manera que ho feren aquests tres jovenets, na Caterina Amengual i en Sebastià Sansó com a deïdors, el darrer també hi posa un poc de música i un xic de cant i na Maria Magadalena Garzón que hi posa el moviment i l'expressió corporal damunt l'escenari, a més d'altres col·laboradors que projecten diapositives, que donen un cop de mà amb els botons de la tècnica o tocant alguna peça amb el violí, si la bellesa del verb, la carnositats dels mots, la grenyalitat sonora de la paraula és presentada amb la il·lusió i l'estètica que ho feren aquests joves, potser hi hagi més poetes que lectors però sempre la xifra d'emmoixats per la paraula poètica serà molt superior a la dels creadors.

I és que tot evoluciona. Quan jo era jovenet, he de confessar que vaig sortir com a primerenc en això d'anar a taules rodones, conferències i altres saraus per l'estil (no ho dic com a mèrit sinó que ja fa un parell grossos d'anys). Quan jo era jovenet, deia, s'estilava només el recital poètic pelat de l'autor. No en record massa, de recitals, i sempre havies de topar una mica bé. Vull dir que, per ventura, llevat l'excepcionalitat de Josep Maria Llompart, que ho feia de meravella, no sempre els poetes eren bons deïdors de les seves pròpies poesies. A vegades, fins i tot, quan el poeta feia un esforç per explicar el context creatiu del poema, esdevenia tan críptic com el mateix acte literari. També hi havia això mateix però en plural, és a dir, una taulada de poetes que, ara una llesca tu ara una jo, omplien la concurrència de versos. La dramatització poètica era una cosa poc vista. Record que en Jaume Vidal Alcover va escriure El fill pròdig, una sèrie de poemes que s'escenificaren a la sala Mozart. Tanmateix, tant el recital com la transformació dramatúrgica esdevenien uns actes tancats, per a grups suposadament elitistes que moltes vegades s'avorrien tant com gust havien de dir que havien passat. Eren altres temps, i hi havia una mica més de disciplina o fidelitat al grup o qui sap si érem acomplexadament masoquistes.

Sigui com sigui la cosa ha canviat i per bé, i no cal ser un iniciat ni un masoca per delectar"se amb cinquanta minuts de poesia. Sé que si dic que el referent és el Poeta en bicicleta de Gom Teatre, per ventura seré injust, però és tal vegada allò més conegut que pot donar una referència aproximada a la majoria de gent de l'amenitat que hi posen aquestes joves i aquest jove poeta. I això que el músic, en Xavier Pallàs, un principatí que toca tots els instruments que vulgueu damunt l'escenari, no hi va poder ser perquè sinó la cosa ja hauria pogut fregar el deliri. Repetesc: la dicció perfecta de na Caterina, les contorsions rítmiques i acompassades de na Magdalena i l'aportació múltiple d'en Sebastià. Més que una infusió de poesia, diria que n'és un còctel afrodisíac de bellesa. Per acabar, un petit homenatge de gratitud a en Sebastià Sansó, seves són aquestes paraules: Et diré els més hermosos versos/ a cau d'orella./ M'inventaré aquí mateix/ el poema més tendre per oferir"te'l/ dins la fràgil sinceritat de la nit./ Seré el somiador de sempre/ que recita als seus amors impossibles/ i tu besaràs/ el qui té el millor cotxe/ que no som jo.