Les contraportades de Diari de Balears d'aquest calorós agost que ja s'acaba, vénen amanides pels articles sempre simpàtics i picants d'aquesta jove promesa del periodisme anomenat Maties Salom i que és un digne substitut del Mestre, Guillem Frontera.

A l'article d'ahir divendres, en Maties ens parlava de la importància social del bronzejat, que a banda de ser l'acta notarial de les vacances estivals sembla haver-se convertit en norma obligatòria.

I així, si un vol demostrar que les coses li van bé, ha de lluir (si pot ser des de principis d'estiu) una pell lluenta i moreneta, tirant a Mare de Déu de Lluc. Per aconseguir aquest objectiu cal passar tot tipus de calamitats i molèsties "platges brutes, olioses i massificades, arena aferrada per tot el cos, caminar descalç per damunt les roques i dedicar hores i més hores a no fer res davall el sol (si llegeixes corres el perill que et quedi la marca del llibre a la cara). Calamitats i molèsties que, ara que hi pens, paradoxalment, em recorden bastant les que passaven els negres americans que no volien semblar-ho tant i que es planxaven el cabell i es decoloraven la pell.

La cosa ha arribat a un nivell que si no tornes de les vacances més torrat que una llangonissa per Sant Antoni, corres el perill, com molt bé ens descriu en Maties al seu article, de ser marginat i, fins i tot pots arribar a ser considerat un tipus estrany.

Però aquesta moda és relativament nova. No ha estat sempre que lluir un coloret obscur de pell ha estat el més «in».
Em sembla evident que aquesta concepció estètica que, formalment, denigra la blancor de pell i honora la vermellor i la brunesa, està directament relacionada amb la concepció i valoració que es fa del món del treball en l'actualitat. Una concepció classista.

Així, mentre a principis del segle XX allò que prevalia, allò que estava vertaderament de moda, era aconseguir mantenir la pell blanca com la llet fins a límits extrems i fins al punt que les «senyoretes» maquillaven la seva pell amb pólvores blanques, des de fa alguns anys, allò que preval és la pell torradeta i morena.

Dic que el fet que estigui de moda estar més o menys torrat té a veure amb les connotacions classistes amb què s'analitza la societat perquè mentre que a principis del segle XX la immensa majoria de les feines més dures (i per tant, més mal considerades) es feien al camp, de sol a sol, cosa que reportava als pagesos un bronzejat que ja voldría qualsevol membre de la beatiful people de l'actualitat, avui en dia, ben al contrari que en aquells temps, la major part de la feina es fa dins oficines, fàbriques i altres centres de treball, llocs on aconseguir l'ara desitjat color de bronze és impossible.

Abans, els vips, demostraven amb la seva blancor la poca necessitat que tenien de dignificar-se amb el treball i actualment això és a la inversa, els qui volen anar de guais per la vida han de mostrar el molt temps lliure de què disposen per passar-lo devall del sol.

Així que tothom a prendre el sol.
Ep! però alerta a no passar-se amb el bronzejat. Ben alerta a no fer llarg amb el color que ens proporcionin les sessions d'assolellament. Un color massa obscur ens pot reportar més problemes que beneficis.

Cal anar amb compte que el sol no t'ennegreixi massa la pell, no fos cosa que la policia es confongui amb un senegalès o un guineà i t'expulsi més ràpid que de pressa tot aplican-te la llei d'estrangeria. Això amb sort, perquè també pot passar que et clavin una pallissa, sense més explicació que un reguitzell d'insults com li va passar a un jove negre fa uns dies a Palma, o que corris la mateixa sort que Antonio Fonseca, el ciutadà guineà mort a les dependències de la Comissaria d'Arrecife, a causa de la ingestió massiva de drogues, segons la primera versió policíaca (altres versions posteriors parlen d'un cop amb un mirall retrovisor) i a causa d'un cop amb un objecte contundent al coll, segons l'informe d'un forense independent. De totes maneres, si parles en mallorquí, tampoc no fa falta ser negre.