La violència mai no du a res de bo, però hi ha lleis que indueixen a la violència i la llei de la separació n'és una. Voldria aclarir que no faig apologia de la violència contra les dones ni contra res, la violència en si mai no és defensable. Hi ha unes estadístiques al nostre país: la separació és demanada per un 85 per cent de les dones, per a un home amb les nostres lleis separar-se és un suïcidi. Basta que la teva dona et posi una denúncia pel que sigui, per exemple, per maltractaments físics o psíquics, per incompatibilitat de caràcters... encara que sigui la seva paraula contra la teva, el jutge/gessa sempre la creurà a ella i després, i molts de cops d'amagat, demanar la separació. I a tu què et passarà doncs, si no tens un bon advocat/cada, que et salvin dels inconstitucionals provisionalismes? El més normal que et passi és el següent: 1r) hauràs d'abandonar el domicili conjugal (encara que el pis, casa... siguin teves, fins i tot per herència); 2n) veuràs els fills dos cops a la setmana (amb sort) i un cap de setmana sí i l'altre no, no podràs romandre a casa teva fins que tenguin tres o quatre anys; 3r) hauràs de passar una pensió a la teva dona si no treballa i te l'exigeix, i una altra al/s fill/s que poden ser referint-me a la dona de per vida i arribar entre el fill/s i la dona a un 40 per cent del teu sou; 4t) t'hauràs de cercar un pis de lloguer si no te'n pots comprar un; 5è) veuràs qui són els teus vertaders amics/gues; 6è) de la que era casa teva no et podràs endur sinó la roba i el més necessari per viure.
Davant aquesta situació hi ha homes que quan no poden més fan coses de les quals sentim malauradament parlar. Segons el meu parer té més la culpa d'aquesta violència el nostre sistema judicial que l'home, en molt. I nega't a pagar i et duran a la presó (per deutes no hi poden dur ningú). Aquesta és la trista realitat d'una llei que per injusta només és superada per la pena de mort, i generadora de violència.
I vull tornar a deixar ben clar que mai no estaré a favor de qualsevol tipus de violència, però tampoc a favor de qualsevol tipus d'injustícia i aquesta llei és completament inconstitucional i molt injusta cap a l'home. I molt masclista ja que subordina la dona a dependre com un paràsit de l'home. Hi ha parelles comprensives que arriben a uns acords força raonables, però moltes no i l'home sempre hi surt perdent.
Per què un separat/divorciat no pot romandre amb el fill/s quan hi ha una altra llei que diu que si la dona després del part vol anar a treballar l'home pot fer-se càrrec del nadó? Ho enteneu?, perquè jo no. El que és ben cert és que en cas de separació al pare se'l desvincula del nen i a partir d'aquí es pot especular amb totes les aberracions que vulgueu. I com a educador que sóc voldria dir que els fills la majoria dels casos són els que paguen la negativitat que engendra la llei de la separació, i ells no han demanat venir a aquest món, però sí, per desgràcia i vergonya són en molts de casos moneda d'intercanvi. No es pot acudir als assistents/tes socials i denunciar casos provats? O no hi ha res a fer? Crec més en el darrer, em voldria equivocar, de veritat que sí.
