Dimarts, 8. Diuen que la mà de George W. Bush, governador de Texas i aspirant republicà a la presidència dels Estats Units, ha signat la sentència de cent trenta-vuit condemnats a mort i s'han executat les penes sense que el pols fingís el més mínim tremolor de dubte, tot i saber que, en aquests casos, un error judicial és irreversible, definitiu com el mateix traspàs, i que la pena de mort és d'una incivilitat que repugna. Sospit que només una vergonya falsiosa impedeix ajusticiar els delinqüents a les places públiques i vendre crispetes als assistents. Però el més greu no és que el senyor Bush signi l'aplicació d'una sentència inclement, sinó que té un electorat que li ho exigeix i que, perdi o guanyi les eleccions, més de la meitat dels ciutadans estan a favor de la pena capital. Cal recordar que un altre candidat a la presidència, Michael Dukakis, perdé unes eleccions per propugnar l'abolició de la pena de mort. En aquestes circumstàncies, hom agraeix viure a la vella, decadent i flonja Europa. Dimecres, 9. Tot i que m'havia fet el ferm propòsit de no anar a passejar per Alcanada, avui he cedit a la curiositat i confés que tenc el cor ferit de veure les destrosses del golf en una zona de gran bellesa. És, certament, vergonyosa la destrucció del paisatge, però més oprobiosa és encara l'actitud dels mallorquins avesats a viure en la derrota. Observam, impassibles, com l'especulació devasta el territori i empobreix les generacions venidores, tot sense un crit, ni un gemec, ni un renec. Dijous, 10. Conec cada revolt del trajecte Inca-Alcúdia-Inca tan bé com les línies de la meva mà. Hi ha hagut, en l'itinerari, canvis en el paisatge limítrof, però no tan cruels com els que s'han produït en altres indrets de l'illa com són les zones costaneres o, en tot cas, els canvis han contagiat la mirada de forma tan dolça que no m'adon de l'alteració. Impossible, però, no adonar-se del fal·lus erecte en forma de torre medieval dels anys seixanta o setanta que romp el perfil de l'horitzó sobre Campanet, en un permanent atemptat contra l'estètica. Faig el viatge amb els ulls atents perquè el que és quotidià no esdevengui insubstancial. Tal vegada per això, hi ha dos detalls del camí que sovint m'emprenyen la vista. Un d'ells és que en algunes finques frontereres amb l'asfalt del carreteró farcit de vehicles, una a l'altura de son Vivot i son Sastre, just acabant la recta de son Fuster i abans de travessar el pontet del torrent de Massanella, i l'altra devers son Siurana i son Fe, les pastures magres són plenes d'estruços, un aviram impropi d'aquesta terra. No em fan nosa els ocells, però mai no sé si són allà a causa d'un estrany fenomen d'abducció o si, contràriament, tot jo he estat transportat als cromos de l'Àfrica d'una col·lecció nestlé.

L'altre detall és que en algunes casetes de la contrada d'Alcúdia, els seus estadants, llogaters o propietaris, col·loquen en els merlets d'uralita banderes espanyoles, estendards de combat visual que onegen en senyal de conquesta. Sigui quin sigui el seu objectiu, que de cap manera crec innocent, tenc la temptació de reiniciar la reconquesta, tot i que el seu exèrcit és numèricament superior i la seva estupidesa el fa més perillós. Divendres, 11. He llegit d'una estirada, per la seva brevetat que és ben compatible amb la intensitat, el llibre «Elogi de l'amistat», de l'escriptor marroquí Tahar Ben Jelloun. Una lectura reconfortant que m'ha reafirmat en l'exigència de reciprocitat i manca d'interès o profit material en les relacions d'amistat, avar com som a concedir el títol d'amic a tots aquells als quals m'uneix un lligam temporal d'afinitats socials o mercantils. Una lectura que alleugereix les contradiccions i confirma les complicitats.