Si tota feina per fer-se bé s'ha de professionalitzar "amb tots els avantatges però també amb els inconvenients que això pugui comportar en alguns casos (pensem, per exemple, en la gestió de certes societats culturals o dedicades a algun tipus de beneficència, les mateixes ONG, etc.)" no hi ha dubte: els assassins d'ETA s'han professionalitzat fa molt de temps. De fet, cal demanar-se si no s'estan professionalitzant també els joves que protagonitzen la Kale boroka i estan immobilitzant alguns transports públics. Perquè no hi ha dubte que tenen una feina que requereix plena dedicació, sobretot els primers. La racionalitat del fet que estiguin en nòmina, doncs, és total. Tota una altra qüestió és si la seva condició de professionals pot haver arribat a afectar la racionalitat de conjunt de l'actuació d'ETA. Per qualque cosa els treballadors d'una de les empreses afectades per un dels seus darrers crims els han dit públicament que no saben fer altra feina que matar. I això té massa serioses implicacions.

D'entrada, per descomptat, no ha estat mai gens clar que el fi pugui justificar els mitjans. De més a més, tampoc està gens clar que els mitjans escollits per ETA aconseguesquin res a favor d'Euskadi. De fet, més aviat cal demanar-se si els resultats objectius de la seva pretensió d'imposar-se pel terror no estan fent malbé la mateixa idea d'Euskadi que pretenen estar promocionant. Sarcàstica promoció, en veritat, la que es fa a sang i foc, fent detonar els cotxes bomba o pegant el tir al clatell. Perquè en qualsevol cas, dins el marc d'un Estat de dret, amb totes les deficiències que es vulguin però tanmateix a nivell europeu "i, en definitiva, en un Estat que està integrat dins la Comunitat Europea" la victòria final de cap causa a base de lluita armada i de «quant pitjor millor» és un impossible, una tràgica cabòria de dements que creuen en l'operativitat del terror i de la por. De més a més, ETA no està lluitant sols contra l'Estat espanyol, o sols contra aquest i l'Estat francès: ETA està lluitant contra la Unió Europea. Els mitjans per a defensar la sobirania del poble basc "que tot es pot defensar" han de ser necessàriament uns altres. Tot garbellat, els gudaris no fan més que nosa. I no una nosa qualsevol.

Dins aquesta situació sense cap esperança racional per al terrorisme, que més aviat perjudica fortament la causa nacionalista basca, el paper dels professionals de la violència s'ha tornat moralment molt inquietant. Perquè els mateixos bascos amb dos dits de seny poden haver-se començat a demanar si aquests professionals d'ETA defensen realment el dret a la plena soberania "causa, per descomptat, perfectament legítima per via democràtica (si matisam que, a les acaballes del segle XX la sobirania de les nacions ja no és exactament el que podia ser al seu començament)" o, més aviat, no fan més que defensar el seu modus vivendi. Quan qualcú s'acostuma a guanyar-se la vida d'una determinada manera "per arriscada i inhumana que en aquest cas concret pugui ser" pot tenir, conscientment o inconscientment, serioses dificultats per a canviar de feina. Dins la borratxera de violència en què es troben embarcats els activistes d'ETA i els seus joves reforços, cal qüestionar-se si poden entendre o concebre qualsevol altre plantejament que no sigui el seu, si no han perdut el fil del seu suposat objectiu. Se senten realment subordinats a res aquests professionals de la mort i de la destrucció? No s'estaria imposant la violència per la violència? No s'estarien autoconvencent dient-se a si mateixos: Matam doncs existim?, quan més matam més som?