«El Paquillo»

Una altra «Estrella» mitjana, «Manolo», venga. I jo: quan vas a orinar, «Paquillo», deus fer un riuot molt llarg, eh? I ell: sí.
Sembla que cobrava una pensioneta d'això d'incapacitat laboral. Cosa del cor, i dels ronyons, i del fetge, em va dir un dia que li vaig demanar. I que tens res sa, tu?, I ell: sí. Sense més abundàncies.

Al tombant de l'horabaixa era quan es trobava més comunicatiu, malgrat la llengua ja li tornava una mica de pedaç, se li emparpussava d'allò més, la veu li neixia com centrifugada, o sia, més eixuta del normal, però amb rues. Li mancava planxa. I suavitzant de companyies, pens. Va ser a sol post, aquest darrer hivern, que em va dir, diu: Jo ja fa quaranta anys que som aquí, però visc a Madrid, això d'aquí dins "i es copeja el pit amb energia", em fa saber que jo visc a Madrid. Aquí sols m'hi he instal·lat, jo. I bé, «Paquillo», bé, per la mateixa regla de tres jo també visc a Sineu, malgrat tengui casa parada aquí, ja entenc el que vols dir, ja...

Era un bon home malmenat per totes les llevantades de la vida, que havia fet de cambrer de bar a la Ciutat Jardí, dormint davall del taulell, damunt un sac d'escombraries, em contà, també a un hotelet de Palma Nova, i després a tota una col·lecció de barutxos de segona i tercera línia i categoria, a l'Arenal sobretot. Habitava un piset esquifit, a un centenar de metres del bar. Bono, no hi habitava realment, hi dormia les «turques» i prou, doncs, la resta de les hores les feia al raconet del «Voramar».

Paquillo. Què? Saps que hauries de fer el més prest millor? Què? Idò trobar una dona de bon veure i casar-t'hi o juntar-t'hi, que tant s'hi val, no ho trobes? No! I això? I ell: Qui m'ha d'estimar a mi, si jo mateix no m'estim? Trobes? Sí. I ell: estic més passat de moda que els supositoris, jo. I jo: ho trobes? Sí. Endemés, això de casar-se o enamorar-se, si no ho fas als vint anys, quan no tens res dins el cap, ja no ho fas mai, refredes, saps?, i arribes a aprendre que si pots comprar la carn a terces, no cal comprar l'animalet sencer, m'explic? I jo: hòstia, «Paquillo», el que m'has dit, ja ho havia sentit a dir, jo, això, a la meva gent del Pla d'Enmig! No pensava jo que per devers la capital de capitals sabéssiu tanta lletra menuda, tu! O ho has après aquí, això? No, això és del carrer d'Alcalà. Ah!. I bones rialles. Una altra mitjana, «Manolo»!, l'amo del bar, com aquesta.

A mitjan matí, si no el veies al cornaló de la barra, podies posar messions: era al vàter. I s'hi estava, s'hi estaaaava. Al poc temps, se'l sentia flastomar, doncs, com que dins el lloc comú hi havia un interruptor d'aquells de temps mesurat, idò cada minut i mig o dos, s'apagava. I ell: em cag en Sant Pere gloriós! I continuava, «Ducados» rere «Ducados», que quan sortia d'allà dins, podies estar una bona estona a entrar-hi, que si no, et perillava l'alè. Quina bavorada! I una bona renyada de la Maria del Mar, la filla de la casa. I jo: que vas restret, «Paquillo»? I ell: ufff!

El trobaren mort un migdia, arrufadet al jaç, en posició fetal, fred com un nas de ca, amb el dit gros dins la boca, talment un nin d'uè fent la xupa. Va morir dormint, el «Paquillo». Quina sort, reguitzer! Tant per a mi!