Guerra de posicions

Ara que comença a manifestar-se la cara més brutal de la guerra d'Euskadi, també s'han definit amb contundència els interessos, les estratègies i els arguments dels contrincants. Els objectius, després de la treva, ja no poden ser dissimulats amb eufemismes. Tant ETA com el PP es volen erigir en protagonistes principals de la confrontació, i això passa per desacreditar i eliminar terceres vies i altres actors fins ara importants. Per al PP s'ha demostrat que les formes democràtiques i la unitat d'Espanya són principis incompatibles, i ha sacrificat aquell que menys interessa als seus electors. La diferència entre el PP i el PSOE (i també EU) és només d'intensitat: tots dos tenen la integritat territorial com a prioritat, però al PSOE ara no li agrada tant proclamar que no fa comptes respectar la voluntat dels pobles, i s'embulla amb romanços federalistes. I ETA, curiosament, també menja terreny electoral al nacionalisme democràtic afirmant la seva vocació més sectària que patriòtica. Els errors que havien comès ambdues organitzacions eren precisament aquests: el PP s'havia mostrat bàsicament democràtic, i ETA, amb la treva, bàsicament patriòtica. L'argument principal del PP en la confrontació era que, en un estat de dret, qualsevol objectiu, fins i tot la independència, és defensable per mètodes democràtics, i això desqualificava la violència d'ETA. Aquesta inconveniència, però, ja no l'amolla cap espanyol; només algun jacobí presumptuós i indocumentat com el ministre Chevénement quan es va entrevistar amb Aznar. L'argument-trampa dels espanyols que feien ostentació de conviccions democràtiques es va girar contra ells amb la treva, i va haver de ser substituït per la desautorització del dret d'autodeterminació del poble basc (encara que sigui reclamat per mètodes democràtics; la fal·làcia és grollera, però eficaç: el PNB és tan pervers com ETA perquè persegueix els mateixos objectius amb formes diferents). Per apuntalar una mica aquesta actitud, que rebaixa les formes democràtiques al nivel d'un detall irrellevant, només fa falta negar als bascs la seva condició de poble diferenciat d'Espanya i, per tant, que no sigui subjecte de cap dret col·lectiu: el poble espanyol ja es va autodeterminar votant la Constitució, i no hi fa res que a Euskadi no la votassin favorablement. Aquesta postura dura i conseqüent del nacionalisme espanyol és, precisament, la gran basa que pot exhibir ETA en el camp de l'argumentació: com que Espanya no accepta el procediment democràtic i pacífic per a les nostres reivindicacions nacionals, la violència és l'única via que ens deixa per assolir-les. Aquest argument és sòlid, i d'ell s'alimenta l'abertzalisme violent, encara que l'estratègia que combinava treva i front de Lizarra era més incòmoda per a l'estat espanyol (deixava al descobert la seva impostura democràtica) i més eficaç per a la sobirania d'Euskadi (arreplegava més voluntats i podia comptar amb la simpatia de l'opinió internacional), però en una estratègia purament política ETA perdia tot el protagonisme. Per això he dit que el patriotisme és secundari per a ETA, obsedida més en adquirir l'exclusiva de la lluita que en la independència mateixa. La incomoditat ara s'ha traslladat al PNB i a EA, perquè ETA juga amb una carta segura: l'estat espanyol no admetrà mai la possibilitat d'un referèndum democràtic per decidir el futur d'Euskadi. Aquesta acceptació, que ha significat l'acord de l'Ulster, aquí no es produirà. I mentres això sigui així, els arguments del nacionalisme democràtic seran difícils, i fàcils els de la violència. Per què Aznar no pot fer, per ara, allò que ha fet Blair? Deixant de banda que tampoc no voldria, la resposta és senzilla: no pot perquè el poble espanyol és tant o més dur que el govern en les seves concepcions centralistes, i té ben clar que allò que reclamen els bascs és irresponsable i extravagant. ETA, sense gaire fonament, confia en les bombes i els atemptats per ablanir aquesta duresa, i el PP, contra tota evidència, confia en la policia per liquidar la violència. Probablement tots dos s'equivoquen en les seves apreciacions. O coneixen l'esterilitat de la seva estratègia, però es troben còmodes en una guerra de posicions que s'endevina llarga. Allò que és segur és que ambdós actuen sense titubeigs. I ETA, assassinant fins i tot gent pròxima al nacionalisme pacífic, expressa clarament que no vol deixar gens d'espai per a l'ambigüitat: en aquesta guerra, ve a dir, hi haurà víctimes, moltes víctimes, però no hi haurà víctimes innocents.