El passat dia 8 es publicà una «carta al director», que començava literalment així: «Estimat Joan Pla». Crec que l'autora, Francesca Amengual, pertany al grup dels 20 joves independentistes que fou objecte d'una intervenció policíaca al moll de Palma, el passat diumenge 23 de juliol. És la segona carta que contesto i he de dir que, tant aquesta com la de Margalida Seguí, són dues cartes educades, obertes al bon debat de les idees, tot i que, per ignorància o per influència de terceres persones que s'amaguen darrere la veu incontaminada i sincera dels joves, m'imputen unes intencions que mai no he tingut. I vet ací perquè ho dic: ja fa 8.000 dies "23 anys del meu periodisme diari" que publico «angelots» i mai no he tingut la intenció de fer amb ells un acudit. Al llibre Vint anys d'angelots, publicat fa tres anys per Promomallorca del Grup Serra, explico per enèsima vegada el que tant he repetit a les vinyetes d'opinió que faig cada dia, és a dir, que no vull, mai de mai, fer un acudit d'allò que és greu, com tampoc no he volgut mai tractar com si fos un assumpte greu el que només és una collonada. Amb els angelots de cada dia, només s'intenta il·lustrar amb un dibuix i amb un «idò» constant la ironia amb la qual procuro interpretar "molt subjectivament, és clar" el contingut de les nocions o notícies que escric i dibuixo. I tu, Francesca, et poses solemne i pontifical i em dius que «cada vida és única. No donem la responsabilitat a qui no la té. No convé fer broma d'això. No té gens de gràcia». Tens tota la raó. Si ignoraves que, al llarg de tota la meva carrera periodística, mai no he volgut fer gràcia i acudits dels atemptats d'ETA, ni del nacionalisme, la responsabilitat no és teva. Tinc proves prou raonables, per l'anàlisi dels textos, que hi ha al teu grup un ideòleg polític "o, per ventura, tres o quatre" que tiren la pedra contra la meva teulada i amaguen la mà o, si vols, que et prediquen l'esquizofrènia de creure que si manifestes la teva ràbia en contra dels assassins d'ETA, no faràs res de res ni ho podràs arreglar, però que faràs molt de molt i ho arreglaràs tot, si escrius una carta contra mi o si manifestes la teva ràbia contra els espanyols. Ja sé que la coherència no és una virtut de joves, però crec que la coherència, més que la llibertat d'expressió, tant per a tu com per a mi, seria una solució, com tu dius, generosa, innovadora i fresca, deixant de parlar o d'escriure de les diferències que separen els independentistes i nacionalistes catalans dels independentistes i nacionalistes espanyols, perquè, tanmateix, si grates un poc, a tu et sortiran arrels espanyoles i a mi catalanes, a tu, borbòniques i, a mi, republicanes. Adéu, estimada. Si els teus líders no aconsegueixen la meva desaparició del mapa illenc, em trobaràs cada dia amb «angelots» i escrits que mai no fan broma de la tragèdia ni tragèdia de la broma. Tant de bo, si ens arribéssim a conèixer personalment.