Conservadorisme i modernitat

Sempre és, a judici de servidor, recomanable la lectura dels seus articles en aquest diari. Feis la prova de recuperar el de divendres passat, titulat «El nou conservadorisme»: l'escrit és tota una carta de presentació del seu autor. Personalment, m'interessa la seva prosa perquè és com un excipient que conté molts de punts d'acord i molts de desacord. És una meravella discrepar de Josep Maria Llauradó, perquè per menar-li la contrària t'ho has de pensar dues vegades i no pots deixar res a la improvisació. Hi ha, en aquest article, algunes qüestions ben discutibles, o sia que no ens fa perdre el temps en aquesta forma d'autocomplaença de l'«això és lo que jo he dit sempre». Però ara volia servir-me'n per suggerir una transpolació al camp de l'art d'un pensament que ell resumeix així, referint-se a la política: «... la novetat és descobrir alguna idea anònima que ha viscut durant segles sense cridar l'atenció. Aquesta és la política que arriba: tot allò que ha de ser conservat és "a més de feina feta" el millor punt de partida per a qualsevol canvi».

Ho diria d'una altra manera Baudelaire si l'interrogàssim sobre la modernitat? El seu concepte de modernitat, precisament, estava aquí, no oblidat, però desnonat per molts. Descobrir-lo és tota una novetat, una novetat molt útil com a punt de partida per a qualsevol canvi. Un art com l'actual, la cartografia del qual sembla obra d'un foll ple de renou i de fúria, potser hauria de recuperar la vocació de modernitat, abandonar l'esclavatge de la producció i negar-se a pagar l'impost abjecte de l'originalitat. Però per això és menester saber què és digne de ser conservat. I saber que no t'ho aclarirà el conservadorisme convencional.