Ahir migdia em vaig topar ben casualment amb en «Mariano» Fuster, l'analista, amic de fa molts anys, i xerrant de tot i de res em va fer saber que la seva filla «Ana» esperava bessonada. I per a més inri, nin i nina, mira tu, i m'ho deia amb la boca plena de goig, amb els dipòsits de la satisfacció tips a la raseta. I amb motiu sobrat, punyeta. Li ho vaig confessar, la meva sana enveja, les ganes fins i tot ansioses de tenir un nét ja, ara, i la minsa esperança que d'això en tenia, a la vista del comportament social-reproductiu dels meus fills. Però vaja, tot el que ha d'arribar, arriba, em digué per consolar-me, endevinant el meu neguit.

Tot seguit començàrem a parlar del que jo li deia, del meu convenciment com a ateu convençut, que em feia arribar a la conclusió que, l'única i vertadera immortalitat era precisament aquella, l'ADN seu que ja circulava a tot carbó per les venetes a punt de visitar l'aire exterior dels seus dos néts. El cel, l'eternitat, per a mi era just aquell representat per la descendència que ell estava a punt d'inaugurar en segona generació, i que jo per a mi no el veia ni en esbós, ni en maqueta, vaja. Em comentà que no, que ell, malgrat molts i seriosos dubtes, era catòlic practicant, cosa que jo li vaig respectar, tot dient-li: mira si me'n dus d'avantatge, tu, com a científic has d'estar d'acord amb el meu postulat de l'ADN, i endemés tens al teu favor que el Déu de la teva religió et tengui guardada una recompensa afegida. El paradís dels justs, com aquell que diu. Em sembla que jugues amb un poc de handicap a favor, tu, com a les carreres de cavalls, li vaig enflocar. I vàrem riure com dos amics ho haurien de saber fer sempre, malgrat passin anys i panys sense enfilar conversa, i els plantejaments sobre les creences siguin tan evidentment divergents.

Després, just acabat d'arribar a ca nostra per provar de dinar, que ja n'era ben hora, i seguint el costum de sempre, d'una manera maquinal vaig engegar el televisor. Les dues i mitja llargues de la migdiada i TV3 em va envergar una bufetada al front de la suor i la intel·ligència per demostrar: en Josep Melià havia acabat de penar aquest mateix matí. El càncer definitivament l'havia vençut quan jo i molts com jo ja havíem congriat una mica d'esperança en la seva recuperació. En Josep és un brau, dèiem, li guanyarà la partida a la fera, ja ho veureu, pensàvem en veu alta. Però no. Desgraciadament per a tots nosaltres, no. La brega era desigual. El cranc tenia molts caps. Més que tots nosaltres en callada, profana potser, secreta oració compartida. No sembla veritat que ara mateix, juliol 00, es pugui arribar a Mart, però no es pugui vèncer un maleït cranc. Em vaig entristir una mica més del que em pensava que aquestes coses, amb la crosta dels anys de cuirassa, ho podien arribar a fer. I vaig recordar amb una fidelitat fotogràfica aquell dia, fa potser 20 anys, a un restaurant de la Cala de Sant Vicenç, sentor espessa de gambes torrades que no hi feia estar de res, quan, per primera vegada ens sentírem el contacte de la pell de la mà dretana. La seva era de call ample, seca, però suau com ventre de dona. I jo, impertinent com gairebé sempre, ja sabeu, és la meva principal especialitat, li vaig dir: Josep, pens que no ens cal mai per mai ser covards, en tot cas, prudents. Va esclafir amb una rialla boca ben oberta, com ell sabia fer-ho sense que semblàs burla ni afronta, i em va dir: potser tens raó, sineuer, potser sí. Després del comiat, de tornada al poble, vaig prendre unes notes vers el difícil que resulta ben sovint saber on s'acaba la prudència i comença la por... I tot seguit vaig rellegir. «Perquè cal ser covard» una, dues, tres vegades. Ja era fosc quan vaig deixar el número 9 de la col·lecció «La Sínia», Gràfiques Miramar, 1.967, damunt aquesta mateixa taula on ara el llapis treballa més que jo. I vaig subratllar: «I escoltar els seus mots, saber-los homes/ adients a l'esperança enc que no riuen,/ germans en el dolor, gent catalana». Fins sempre, Josep. Ens faràs falta. Molta.