Fa quinze dies, amb uns amics, vaig anar a Barcelona a votar contra el nuñisme. No vaig gairebé mai al futbol perquè, sense passió, és un joc una mica avorrit; però sempre que hi ha eleccions a can Barça pos el carnet de soci al servei de la nostàlgia de temps millors i vaig a votar. El meu Barça es va acabar quan el senyor Núñez va entronitzar el filibusterisme en una institució, tan conservadora i benpensant com vulgueu, que, però, havia sabut mantenir una dignitat que feia possible que ens hi sentíssim representats sense passar vergonya. El meu Barça era el del patir davant el Madrid. Per això, una mica lluny el mite Kubala, alguns vàrem aturar el rellotge en el cinc a zero del Bernabéu. Eren temps en què Manolo Vázquez Montalbán ens convencia de la transcendència del futbol. I en Cruiff feia creïbles aquells arguments. Tota la intel·lectualitat catalana presumia de culera, na Guillermina Mota cantava «Els snobs» i en Charly Reixach s'hi llepava els dits. Temps que, amb Gaspart, no tornaran. En qualsevol cas, l'escrutini de can Barça no va ser més que una petita contrarietat si repàs aquell cap de setmana: en Josep Melià acabava de morir i jo vaig tornar amb el mateix vaixell que els joves prototerroristes de l'acampada d'Arbúcies. L'endemà vaig saber que el viatge no havia acabat bé per a ells ni per a na Catalina Cirer. No fa trons cada dia, però quan en fa ningú no troba que sigui un fet molt excepcional. La policia espanyola tampoc no maltracta cada dia, però quan ho fa no s'allunya del seu comportament normal. Són les regles del joc, o, si ho voleu, la fruita del temps. I només m'escandalitza que, després de tants d'anys, encara hi hagi qualcú que se'n sorprengui. És, simplement, la profunda i dissimulada impostura de la gent de bona fe, com na Catalina Cirer. Gent normal, que accepta amb orgull càrrecs que comporten trobar normal que, de tant en tant, els seus subordinats, uns policies de cultura rudimentària, practiquin la misèria moral torturant els nostres fills (i no frivolitzem la qüestió: llegeix, Catalineta, aquest estiu, «Mort accidental d'un anarquista», de Dario Fo, ara que l'han fet Nobel i és respectable, i ja me diràs la gràcia que et faria que els nostres honorables policies interrogassin un fill teu en una habitació d'un segon pis amb finestres. Com tu bé saps, si hi ha sospites de terrorisme, tenen carta blanca...). Però per a misèria, la de Geoge W.Bush, l'home amb més sentències de mort al seu bolígraf, que vol ser president dels Estats Units, diu, per acabar amb el «buit moral» d'en Clinton. Pura obscenitat. I la darrera canòcia, l'anunci de la conselleria de Medi Ambient: un vegetal que diu: «Estic viu». La darrera mostra de com la preocupació proteccionista no inclou les llengües malaltes. Ai, Margalideta, ja sé que no m'entens. Tots ens podem equivocar, però la frase central d'un anunci no pot ser un calc groller. Si no hem adquirit dels padrins l'instint lingüístic (l'ús correcte, vaja, de «ser» i «estar»), hem de consultar en Joan Melià. Estima més la llengua, Margalideta, com nosaltres estimam els ferrerets. Uf, quina creu!.