Per boca d'altri

03/08/00 0:00

Un dels articles que totes les persones que en feim hem escrit una vegada o una altra (o algunes vegades, fins i tot) tracta, precisament, de com fer un article sense matèria primera, si és que la matèria primera d'un escrit pot ser mai el «tema». També hem escrit tots sobre l'elecció de tema, quan en tenim uns quants de possibles. Explicar per què ens inclinam per un i no per l'altre no crec que tengui massa interès per al lector, però això sembla no importar als articulistes. Sense enfilar-me tant, avui m'havia dit que, en posar-me davant la pantalla del meu ordinador, comentaria una informació que duia ahir aquest diari (i els altres diaris que he fullejat) sobre l'èxit del telèfon U U DOS, 112, i de les satisfaccions que, per aquest fet, manifestava el conseller d'Interior, Josep Maria Costa. No voldria aigualir la festa a ningú, però sí que hauríem d'intentar mantenir-nos raonables i recordar que l'èxit d'un telèfon d'emergències seria el seu silenci més absolut. Si el nombre de cridades ha experimentat un ics per cent d'augment, vol dir que les emergències han augmentat. Associar qualsevol noció d'èxit al creixement de les emergències sembla una deformació professional comparable a la dels accionistes d'una funerària que veuen incrementats substancialment els seus beneficis. I és que les estadístiques ens fascinen fins a tal punt que ja els concedim valor al marge de la realitat que pretenen expressar. Jo diria que no anam.

I això, que no anam, és el que m'ha dit i reiterat fins a l'aclaparament el taxista que, després de trenta minuts d'esperar taxi, m'ha duit a ca un amic. Aquest home, més que indignat, irritat amb el món i la bolla, sobretot amb tots els habitants del món i la bolla, està segur que això farà un tro qualsevol dia. Només es deleix per la idea de la pròxima jubilació i per enviar-ho tot en orris. Té un trosset de terra i no en sortirà, diu, si no és per anar a parar davall terra. L'he intentat calmar una mica, perquè m'hi jugava el físic, i no ho he aconseguit. Però sí que he arribat a saber en quina imatge concreta expressa ell el seu malestar: correus, el carter. M'ha contat que l'altre dia li va dir: «Fa anys, quan arribava una carta quasi sempre era portadora d'alegries. Ara, una carta és una sentència de mort. Hisenda i les declaracions, l'Ajuntament i les multes o els impostos municipals, el banc... Un dia d'aquests m'hauré aixecat amb el peu esquerre i en veure't faré un disbarat».

No m'ho he pres al peu de la lletra i crec que el carter pot seguir dipositant a la bústia d'aquest taxista totes les males notícies tributàries o comptables sense veure en perill la seva vida, ni tan sols la seva integritat física. Enfadat, molt enfadat, hi estava, el taxista, però m'ha parescut un bon home, que avui duia la bruta, això és tot. (No m'agrada pensar ara en la quantitat de fets trasbalsadors protagonitzats per bons homes).

És el cas que el taxista ha acabat la seva catilinària contra la resta del món amb un lament sorgit del més profund de les seves entranyes: «Ai, si jo sabés escriure...! Faria una carta al director que trauria fum!». He pensat que jo podia contribuir modestament a fer arribar al Director i a l'opinió pública la irritació d'un bon home, taxista, que avui no tenia el seu dia. I m'he sentit una miqueta útil.