La decisió del Consell Insular de mantenir la moratòria urbanística durant almenys dos anys i mig i fins que estigui aprovat el pla territorial de Mallorca constitueix l'únic camí possible per fer front a la gran amenaça i al gran problema d'aquesta terra: l'increment desmesurat de l'urbanisme, que lluny d'apaivagar-se s'ha disparat des que l'Arxipèlag assolí l'autogovern l'any 1983. Per alguns, la passa és encara tímida, per altres la institució que presideix Munar va massa lluny. Però una cosa és certa: la voluntat d'acabar amb els desastres dels lustres anteriors sembla més que ferma. A més, la iniciativa es du a terme des d'una perspectiva centrista i moderada. És a dir, procurant lesionar el més mínim possible els drets adquirits pels particulars, i sempre amb la mirada posada a evitar barbaritats urbanístiques que tant de mal han fet al país. En aquest sentit, cal esperar que l'esperit i la lletra de la moratòria s'acompleixin. Un cas clar és el de Calvià, on serà possible edificar a la Marina de Magaluf sense que això suposi l'eliminació de places turístiques a la primera línia d'aquella castigadíssima costa. Perquè el que ja no es pot permetre Mallorca és que hi hagi espavilats que trobin escletxes a l'acord del Consell per continuar endavant amb els seus objectius de formigonament indiscriminat o vergonyosament antiestètic. Ara cal vetllar pel compliment de la moratòria o aquest concepte, tan important, acabarà per desprestigiar-se per no poder aplicar-se amb vigor a la pràctica.