Me perdonarà l'improbable lector, però avui, en aquest bocí de diari, parlaré d'una intimitat personal, d'un dolor de l'esperit, de la tristor que envaeix el cos d'una persona humana quan un familiar estimat ens deixa. Parlaré de la indesitjable mort de mon pare. No per previsible o per anunciada l'impacte de la fatídica resolució em deixa menys trasbalsat. Segurament, és egoisme parlar de dolor propi, la llei de la vida té els seus dictats inquebrantables; molta de gent ha perdut el seu pare i seria pretenciós afirmar que en aquesta ocasió no només es perd el pare sinó també el mestre i l'amic. Tot pare és mestre i amic. Sigui com sigui, no puc evitar omplir aquesta columna dels records, no puc deixar d'intentar retre un homenatge i fer un acte de recordança pel que subjectivament i que es perdoni la manca de modèstia, qualificaria de gran homenot. La memòria me condueix a aquelles dematinades de Madrid, on des del meu llit estant sentia el repicar de la màquina d'escriure que veia néixer l'obra intel·lectual d'aquest artanenc enamorat del seu poble i del seu país. En aquest moment la distància és impossible. Quan una persona omplia tant d'espai i ho feia amb tanta força, resulta impracticable fer-se a la idea que ja no hi és, que ens ha abandonat. Divendres, hores abans que es produís el trist desenllaç, comentàvem amb uns amics reunits a Can Torró, a Alcúdia, que el nacionalisme és estigmatitzat i menyspreat per la seva càrrega d'emotivitat i de sentiment; i afirmàvem amb convicció, que potser a un món tan despersonalitzat, tan fred i calculador, tan racional i matemàtic, no era tan dolent que les sensacions tenguessin el seu predicament. Si un és nacionalista, ho és en la mesura que és capaç de sentir-se integrat dins una col·lectivitat, en la mesura que se sent compromès amb un poble, en la mesura, en definitiva, que és capaç d'estimar un paisatge territorial i humà. Sense amor no hi ha nacionalisme de la dignitat que en deia Fuster, no hi ha afecció al propi país com ho defineix el diccionari. I sé cert que mon pare tenia ben endins aquest amor, tota una vida al servei d'aquest país ho avala. Destacar la seva vessant de lluitador per la identitat de Mallorca no és més que destacar la seva vessant d'amor per les persones que componen aquest gran país. Veure els amics de veres plorar, o llegir les columnes dels seus companys de cabòries reafirmant la seva fidelitat, és una de les mostres que més poden omplir la buidor que ens atenalla. No em correspon a mi fer una evocació del personatge, simplement vull constatar que la resignació, com a consellera i companya d'aquest horrible viatge, no és suficient per afrontar el desert inesgotable que ens albira l'horitzó. Tots els racons són farcits de la teva ànima. Com puc pitjar les tecles d'aquest ordinador que em vares regalar perquè calia tenir els instruments i les eines de la nova època? Allà al Bon Sosec una persona del món de la cultura te va escriure que fins aquí hem arribat amb les teves Pluges de Sal: qui evocarà ara, aquell món mític de mallorquinitat i humanisme? Qui m'indicarà la solvència d'aquell llibre? Viure d'enyorança és potser un destí massa feixuc; però, quin remei ens queda? Sempre te vaig sentir proclamar la teva condició d'agnòstic, no sé si per herència també jo m'hi he declarat; tot i això, ara mateix em resulta inadmissible renunciar a retrobar-te, no puc deixar d'expressar-te el meu amor i la necessitat que em paralitza, la necessitat de romandre al teu costat i fruir del màgic món d'Alcortà. No puc deixar d'aspirar que hi hagi un altre món on frueixis de les coses que et feren feliç, on puguis somriure amb rialla neta i cor ample, on jo, d'aquí qui sap quan, pugui tornar devora tu. Desig que així sigui i, per tant, que ens haguem equivocat en aquest agnosticisme que en aquest moment no consola l'enorme pena que estreny el meu cor. Fins aviat, mon pare; tot i que sigui un tòpic i una obvietat, mai no t'oblidaré. Tu un dia vares dir que el millor homenatge a un escriptor és llegir-lo, supòs que el millor homenatge a un enamorat i defensor de la seva terra és continuar aquesta lluita. Així ho faré, t'ho puc ben assegurar!