El PSOE comença avui el congrés federal més difícil de la seva història recent. Són molts els reptes que hauria de deixar resolts el conclave. Cal una clara reubicació dins l'espai ideològic que es pretén ocupar; cal una definició nítida del model d'estat cap el qual es vol caminar; cal, per molt orgullós que s'estigui del pas pel Govern central, demanar perdó pels errors del passat; cal que les responsabilitats personals per acció o per omissió en el terrorisme d'Estat i en la corrupció siguin assumides; cal, en conseqüència, una profunda renovació. Per ventura són massa exigències per a un congrés que se celebra en una situació desastrosa. Convé començar amb la consciència que per fer tot això s'ha de tenir un partit. Aquest és el principal perill: que els personalismes i la dinàmica de les famílies acabin amb el PSOE. La primera responsabilitat dels delegats és evitar el desastre dotant el PSOE de l'aparell organitzatiu que avui dia no té. Pensar a recuperar el poder d'aquí quatre anys és somniar truites. Però els ciutadans tenim el dret que existeixi una alternativa per si els esdeveniments no es desenvolupen com està previst. Els ciutadans necessitam que el gabinet d'Aznar tengui una oposició per exercir la funció de control parlamentari i d'interlocució social. El PSOE, sense líder ni executiva, no pot jugar aquest paper i això es nota en determinades actituds prepotents al PP. El Congrés ha de posar fi a aquesta situació.