algo de nubes
  • Màx: 18.78°
  • Mín: 13.93°
19°

Com una bombolla de sabó

No fa gaire encara, els mites de l'espectacle substituïren els mites de la guerra i de la religió. Desaparegueren de la mitologia els herois i els màrtirs, i ocuparen el seu lloc artistes de la cançó, futbolistes i gent que deixava reproduir damunt paper la seva cara pels murs dels carrers. Tots ells tenien la virtut de saber fascinar les multituds, tot i que, entre flor i flor, s'escolava més d'una ortiga. Tanmateix, qui aconseguia gaudir de l'admiració popular havia hagut de destacar en qualque activitat de la vida. Aquest era un punt inqüestionable. De mica en mica, però, el llistó de l'exigència s'ha rebaixat, i la mitologia popular s'ha alimentat, més d'un cop, a les merderes de l'espectacle. Ja em direu, sinó, on habiten Carmina Ordóñez o Rociíto. Ni a l'una ni a l'altra no se'ls coneix professió ni enginy. Tampoc no destaquen per la seva bellesa ni per la seva capacitat intel·lectual. Són, per tal de dir-ho en llenguatge planer, dues persones absolutament vulgars. Això no obstant, tenen un tret que els permet sobresortir de la massa. Les dues, per motius familiars, han viscut prop del món de l'espectacle i, vulgues no vulgues, s'han impregnat de la lluïssor de les bambolines, de la mateixa manera que la lluna absorbeix la claror del sol. Vull dir, que poden viure entre els famosos de préstec i si són una mica espavilades "i elles dues han demostrat ésser-ho" aconsegueixen que els consumidors no distingeixin si són mites d'or o d'oripell. Tampoc no podem dir que ens donin moix per llebre, perquè la demanda de productes mitològics és tan accentuada, que les empreses publicitàries creen mites cada cop més insubstancials. Mònica Ruíz n'és un exemple. Per entendre'ns, és una mostra de fins a quin punt la buidor humana pot satisfer-se amb un mite d'una insubstancialitat absoluta. Ja podem mirar-la de prim compte, a Mònica, que tot i la bona voluntat per aplaudir-li les virtuts, no supera amb bona nota una radiografia de passa tu. Tanmateix els mitjans de comunicació han parlat d'ella seguit seguit, i vés per on encara no sabem si balla o canta. És possible que no sàpiga fer ni una cosa ni l'altra. I, per descomptat, tampoc no té cara de saber batre un ou. No estudia, Mònica, ni fa feina a la fàbrica o al taller, ni broda punt mallorquí. És a dir, que resumint aquesta al·lota és un trasto. En canvi, heus ací que Mònica desperta tanta admiració que es veu obligada a signar autògrafs dins l'església. Ben segur que ella no se'n pot avenir. Imagín que aquesta allau de popularitat, que li ha proporcionat l'actuació esporàdica a Gran Hermano, li ha de venir grossa. A ella i als seus familiars, perquè fins i tot la padrina és actualment carn de fotògraf. I em deman si la velleta deu demanar-se, a la vegada, què ha fet la seva néta per provocar tanta curiositat. Cada vegada més, la popularitat s'assembla a una bombolla de sabó, que és bella fins que explota. I quan explota no queda res. Jo voldria saber què li veuen a Mònica els curiosos que li demanen autògrafs i, sobretot, que em diguessin què en pensa ella mateixa de tot això. Potser ni es reconeix en la imatge que projecta al carrer. Potser si li demanàs: jove, i quina és la teva gràcia? Potser, dic, es faria no-res com una bombolla.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.