Quan només fa un any de les darreres eleccions a Rector de la UIB, ja s'han començat a detectar alguns moviments que permeten suposar que hi ha gent que voldria aspirar a succeir en el càrrec Llorenç Huguet. D'entrada és una bona notícia, per la UIB, que amb tanta anticipació se moguin els interessats, ja que això significa que la tranquil·litat interna de la institució no dóna per a res més. Tots aquests reals o suposats moviments se basen, però, en la presumpció generalment acceptada, no se sap per què, que Llorenç Huguet no s'hi pot tornar a presentar i que s'estaria obrint així, ara mateix, la cursa cap al Rectorat post-Huguet. Però el que és segur és que res no impedeix a l'actual Rector presentar-se per a un nou mandat. Cal recordar que ho és des de 1995, quan se va presentar amb un programa en el qual se prometia que s'instauraria en els Estatuts la norma que el Rector només ho pogués ésser durant dos mandats. Però no retroactivament, sinó a partir d'aquests nous Estatuts i de la convocatòria d'unes eleccions. És a dir, la norma obliga Huguet a partir del seu segon mandat, que s'inicià el 1999, i no des de 1995. Per tant, res ni ningú no li impediria presentar-se a les pròximes eleccions, si així ho decidís.
Es comença a notar també, i directament relacionat amb l'anterior, que se torna a reproduir la tradicional mania que tenen els polítics d'intentar controlar la UIB. Quan Jaume Matas volia carregar-se el Rector Huguet (el qual, per cert, per molt germà que sigui del diputat del PP Joan Huguet, no tenia gaires bones relacions amb el president, per dir-ho suaument) va dissenyar una estratègia tendent a polititzar el Campus, fent-se convidar cada dos per tres pels alumnes i/o professors conservadors els quals pretenien anar teixint un ambient (intern universitari, però alhora convenientment amplificat per les tribunes mediàtiques conservadores) que fes imprescindible una alternativa a l'equip d'Huguet, el qual era considerat excessivament dependent d'inconvenients interessos no conservadors que el duien a plantar cara (o sigui, no agonollar-se) davant el Govern conservador. L'estratègia no funcionà. Ara, més o manco, se podrien estar reiniciant moviments estratègics semblants, però no provinents del PP, sinó d'altres àmbits polítics. Ja es parla molt de telefonades de toc de generala per mobilitzar determinats professors en vistes a les futures eleccions, d'altres s'estranyen de la renúncia unilateral d'algun vicerector a ser present a àmbits de col·laboració amb el Govern... Tot plegat pareix denotar de bell nou la desconfiança del Govern cap a la UIB. Una desconfiança que la cúpula universitària no entén, i de resultes de la qual se sent profundament molesta, tot i acceptar aparèixer somrient a fotos en ocasió de signatures de convenis que, per altra banda, consideren del tot superflus. Al capdavall, podríem estar davant les primeres passes per a un nou assalt polític al Campus, encara que els que així ho pretenen no s'adonin que la politització de la UIB fracassà amb Matas, i fracassaria igualment ara, o demà. La UIB funciona per criteris endogàmics, tancats, impossibles de ser assimilats a les disputes polítiques. A més, si Huguet es tornàs a presentar, ara per ara fa la sensació que els polítics amb ambició universitària haurien d'esperar al 2007, i per a aleshores només els déus saben què pensarà sobre la UIB la presidenta o president conservador del Govern balear.
