L'altre dia vaig anar al taller, a cercar una peça de recanvi per al cotxe. Havia picat abans per demanar si la tenien, i m'havia atès un noi en castellà; en arribar al taller em presento i em demana que m'esperi. El sento xerrar en mallorquí amb un company i quan és el meu torn li explic en català (després de dos mesos de ser a Mallorca encara no parlo a la manera d'aquí) el que he de menester. Em contesta que «qué le estoy diciendo y que le hable en castellano». (Com si un mirall trencat necessités grans explicacions). Li demano el perquè i la resposta enigmàtica és que «él ya sabe por qué». He fet feina al nord, al centre i al sud d'Espanya, parlo cinc idiomes i després d'haver viscut un grapat d'anys a l'estranger me n'han passat de tots colors. Però això no ho he entès. T'ho pregunto: tens ca teva plena d'anglesos i d'alemanys, i tothom els ha d'entendre i exigeixen que tot sigui traduït en set idiomes, i quan pots xerrar en sa teva llengua no vols? Com l'hem d'aprendre els de fora? Ens gastem un grapat de doblers per enviar la mainada a estudiar llengües estrangeres, però la nostra la reservem per als íntims, o per als dies de festa o per a aquells que han fet mèrits, o vet a saber. Quan sec a taula a dinar em menjo el que em donen, ja sigui un salmorejo cordovès, un cocido maragato, unes sopes mallorquines o uns caragols a la llauna, i em sembla tot prou bo; he ballat sardanes per Festa Major, sevillanes a la Feria i chotis per San Isidro i m'he inflat de cervesa a l'Oktoberfest. I sempre m'he esforçat per entendre tothom que m'ha volgut dir res, ja fos rus, suec o portuguès. I mai cap andalús no s'ha ofès pel meu accent català ni m'han criticat perquè digués «Madrit» en comptes de «Madrí» o «Madriz». Si hablarme en castellano et fa feliç, beníssim, és la teva elecció. Però no em diguis a mi què he de fer, perquè aquesta és la meva elecció. I consti que no reivindico res. Però és que no ho he entès.