Fa uns dies, un centenar de manifestants es menjaren, a la plaça de Cort, davant la façana de l'Ajuntament de Palma, una poma. Un d'ells li ho explicava en unes expressives declaracions a Sebastià Bennasar (el nostre caçador de botxins de la Ciutat de Mallorca) d'aquesta manera: «És el símbol de la traïció i de la mentida, que és el que ha fet Maria Crespo amb tots nosaltres; és la poma de Maria Crespo».

«És la poma de Maria Crespo», vet aquí una frase polisèmica, heus ací una construcció gramatical que em suggereix un mínim de tres interpretacions possibles en la malmenada llengua d'aquesta terra, que uns voldrien poder enterrar definitivament amb terra importada de San Millán de la Cogolla i que altres voldrien veure i sentir esponerosa i lliure com els Joves de Mallorca per la Llengua, que acaben de complir sis anys i que ho celebraren amb una gimcana reivindicativa, (no sé si desitjar-los molts d'anys o pocs).

«És la poma de Maria Crespo» una metàfora bíblica i masclista per llançar contra la tinent de batle de comerç del consistori ciutadà. La darrera representant d'un tipus de política que gairebé ha liquidat el petit comerç a Palma i a les Illes Balears.

Desconec en quina mesura els manifestants de l'altre dia es consideren petits comerciants, i igualment ignor en quin grau són perjudicats per aquesta raó, però conec molt bé la lenta agonia del petit comerç a Palma, com a conseqüència directa de les polítiques desenvolupades pel Partit Popular els darrers quinze anys. Un partit que donà a mossegar als petits comerciants la poma del vot en defensa dels seus interessos i que acabà utilitzant-los com un esquer en benefici dels grans comerços.

El peix gros, s'ha anat menjant els petits, mentre aquests s'empassaven, d'un mal tràngol, la poma de la traïció.
Passejar per Palma durant els mesos d'hivern, quan els turistes són a casa seva, és cada dia una experiència més propera a la de circular per una ciutat fantasma. Poc a poc es van esborrant de les façanes els colors i la vida de les botigues, i va guanyant espai el color gris de persiana davallada per sempre i el color «es lloga» o «es ven». Per no tornar a parlar de les obres que ja n'hem parlat.

I no es tracta de fer una crítica hipòcrita a les grans superfícies, perquè un servidor, com tothom, n'és un client esporàdic, i perquè aquestes, també tenen algunes virtuts que ara no detallarem. Sí que voldríem, però, encendre un llum d'alarma sobre la dramàtica situació que viu el nostre petit comerç, i ens cal, per això, recordar que el comerç és el primer sector quant a nombre de persones ocupades i el segon pel que fa al volum de negoci. I cal recordar que el petit comerç compleix una funció social que va molt més enllà del consum. Genera ocupació, generalment estable; és un factor importantíssim de difusió local de la riquesa; garanteix el consum a les barriades i als pobles, donant-los vitalitat i complementant-se a moltes zones amb ofertes d'oci.

És necessari doncs, que es facin polítiques de protecció i promoció del petit comerç. Tan necessari com que els petits comerciants se n'adonin que han estat narcotitzats, com si d'una innocent Blancaneus es tractàs, per la poma d'un partit que els ha tractat com la més perversa de les madrastres.

«És la poma de Maria Crespo», vet aquí la gran metàfora de la relació entre els petits comerciants i el partit conservador. Una relació i una història que vénen d'enfora i que han desembocat en la lenta i ja esmentada agonia del petit comerç. Una agonia de la qual na Maria Crespo no n'és, ni de bon tros, la màxima culpable, tan sols la darrera representant.

Crespo només és el crespó negre de la bandera a mitja asta pel nostre petit comerç.