Un bon dia, un reduït grup de dirigents d'associacions patronals de comerç s'aixecaren pensant que endarrerir les rebaixes podia ser una bona cosa per a les seves butxaques. El perquè de tal suposició no se sap. De fet, és difícl d'entendre. A no ser que no se vulgui acceptar la realitat: que els temps han canviat. Fa anys, quan s'obrí, i abans, la primera gran superfície comercial de Balears (el 1974, l'Hiper de la carretera de Valldemossa, més tard Pryca, ara Carrefour) la que s'anomenava popularment paga des devuit de joriol, en honor del Caudillo, se cobrava en aquesta data i les rebaixes eren poca cosa més que un aquelarre de cutreria per als pobres, que podien així comprar els saldos que els aprofitats botiguers, tant si vols com si no, t'endossaven. Clar, el negoci era rodó. El concepte de consumidor no existia. Érem compradors, obligats a gastar en un únic tipus de botiga. Afortunadament els temps han canviat. La paga, ara ja d'estiu i no del Caudillo, se cobra més aviat, a principis de juliol o, alguns, a finals de juny. Les rebaixes ja són mereixedores del seu nom, i no preses de pèl, i responen a aquestes noves circumstàncies. A aquell primitiu Hiper l'han succeït moltes grans i mitjanes superfícies comercials que han servit, entre d'altres factors, perquè els antics compradors esdevinguessin consumidors, en prendre consciència de ser la part essencial del negoci comercial. Molts botiguers, els més espavilats, s'han anat adaptant als gusts dels ara consumidors. D'altres, no. I així hem anat evolucionant de forma natural fins ara, quan incomprensiblement aquest Govern que tenim ha decidit que els ciutadans no compram adequadament perquè tenim el vici de triar, i que cal que ell, juntament amb la minoria de botiguers que no volen acceptar els nous temps, ens torni, manu militari si és necessari, a la condició d'estrictes compradors. Dues condicions que se diferencien en el fet que mentre que els consumidors són tractats per qualsevol botiguer amb dos dits de front seguint el principi sagrat de tot bon comerciant (el client sempre té raó), els simples compradors eren (mal) tractats pels botiguers seguint el principi tan en consonància amb el temps del Caudillo de «a pagar i a callar».

Aquesta evolució de la condició socioeconòmica dels ciutadans des de simples compradors a consumidors no és cosa que opinin quatre arreplegats qualssevol. Deia en una entrevista de març de 1996 el prestigiós economista Miquel Alenyà, que el comerç tradicional balear «no és una excepció (respecte d'altres tipus d'empresa). Allò de muntar una empresa i creure que es té assegurat el futur propi, dels fills i dels néts ha passat a la història (...) és el passat i no tornarà», i que el comerç illenc s'haurà d'acostumar «que està davant una nova conjuntura» marcada pels gusts dels consumidors. S'accepten messions sobre a quin tipus de comerciants pertanyen els que han convençut el Govern d'Antich d'endarrerir les rebaixes: dels que enyoren el passat o dels que accepten i s'adapten al present. Clar que, a pesar del Govern i d'aquests mal botiguers, els consumidors ja no acceptarem tornar a ser mai més simples compradors. Així que si ens volen furtar les rebaixes quan toca, tant és, perquè tenim a bastament «ofertes» i «promocions» en les quals gastar la nostra paga d'estiu amb què, quan, com i on ens véngui de gust. Perquè els temps, sortosament, han canviat. I els botiguers que vulguin esperar les rebaixes, que esperin. D'asseguts. Perquè els consumidors ja ens haurem gastat els durets. Del seu pa...