Mala cosa si posam call a la corrupció. L'objectiu dels que la practiquen amb tanta barra no és mai únicament el guany personal a base de plomar el pròxim; tota corrupció una mica estesa "i la del règim del PRI ho ha estat extraordinàriament, tant en els teixits socials com en el temps (setanta anys no són cap broma)" també vol obtenir la impunitat de manera gairebé corporativa o, com diria aquell, vol operar amb les majors garanties possibles que no serà molestada, amb la cara ben alta. Així, caldria que no deixàssim de tenir ben present que la corrupció generalitzada no sols és un atemptat contra la justícia, també és un atemptat contra la intel·ligència d'altri. Per quins set sous hauríem hagut mai de condonar, d'acceptar com una cosa inevitable, un estat de coses semblant?
És en aquest sentit que, davant l'espectacular girada de la truita a les recents eleccions, podem fer un alè fins i tot des de fora de Mèxic. L'existència d'un sistema tan universal com el de la mordida, a tots els nivells, durant tants de decennis, ha arribat a esser una mena d'insult urbi et orbe, una afronta contra la dignitat de la ciutadania, a més d'una enfitosa espoliació sistemàtica i la màxima responsable de la pobresa o de la misèria del cinquanta per cent del poble mexicà: un vertader escàndol del segle que acabam. Perquè en el PRI (Partit Revolucionari Institucional) l'autoqualificació de revolucionari "com si fossin els autèntics hereus de Zapata i Pancho Villa!" no ha estat mai més que una gran mentida; l'únic que han institucionalitzat de bon de ver ha estat la tristament famosa mordida.
Naturalment, aquesta corrupció institucionalitzada ha afectat de mala manera pràcticament la totalitat dels funcionaris, a tots els nivells, de totes les administracions; la policia per descomptat i, molt funestament, la mateixa judicatura. Val a dir que difícilment es pot exagerar la importància de l'atapeïda xarxa d'interessos creats. Per tant, en aquest moment en què el poble finalment ha dit que ja n'hi ha prou, cal témer no sols l'eventual reacció dels grans dinosaures del PRI, ans també la resistència difusa i profusa de tot el funcionariat, ja que una part prou important de la seva «remuneració» procedeix de les universals mordidas. El guanyador de les eleccions presidencials, Vicente Fox, del Partit d'Acció Nacional "el primer polític no priista que ha obtingut la presidència en 71 anys" ha promès de reformar la constitució, en un termini de 1.000 dies, per a poder escometre la renovació de totes les institucions. Perquè realment la tasca necessària és d'una magnitud impressionant i no es pot fer sense una vertadera reforma constitucional.
Ningú pot dir que la tasca serà gens fàcil. Fox, que va esser president de la Coca Cola durant quinze anys, ha promès, de més a més, un creixement econòmic acumulatiu d'un set per cent anual, la creació d'1'3 milions de nous llocs de feina per any, donar prioritat a l'ensenyament i encara acabar amb el narcotràfic i la violència, tot incloent el desarmament de l'Exèrcit Zapatista de Chiapas i dels dos grups guerrillers que actuen a l'Estat de Guerrero, així com també de la quinzena de grups paramilitars que existeixen a Chiapas.
Sí, la tasca és realment immensa. Com ha comentat Mario Vargas Llosa, bé pot dir-se que Mèxic ha passat de ser una «dictadura perfecta» a ser una «democràcia difícil». Tanmateix, un canvi històric s'ha produït a favor de la democràcia i el poble de Mèxic té tot el dret del món a manifestar la seva esperança i la seva alegria. I nosaltres tenim el dret i el deure d'acompanyar-lo.
