Francesc Antich serà elegit secretari general del PSIB-PSOE el proper setembre. Per primera vegada, idò, els socialistes balears tendran en la persona que ocuparà el seu màxim càrrec orgànic, el president de Balears. Una circumstància que teòricament dóna a un projecte polític les condicions òptimes per enlairar-se fins a límits molt alts. Veurem com gestiona el PSIB aquest potencial. Antich i el seu partit hauran de robar el seu propi model per oferir a la societat. Possiblement això converteix aquest pròxim congrés dels socialistes illencs en el més important de la seva història. El model d'Antich és més o manco conegut, allò de «ser més PSIB que no PSOE». Per ventura s'ha entès aquest missatge d'una manera una mica distorsionada. No és creÏble que Antich vulgui fer un PSOE «nacionalista», perquè això, en una societat tan poc nacionalista com la balear, seria un contrasentit tractant-se d'un partit de poder. Aleshores, què vol dir «ser més PSIB»? És el que ens hauran de contestar ara els socialistes. Però no pareix que hi hagi massa possibilitats. Tot el que no sigui seguir el camí d'obrir-se a les forces socials, grups d'independents o, simplement, ciutadans sense carnet, allunyarà aquest PSIB de convertir-se en realitat. Aquest diari publicava divendres que el model que l'entorn d'Antich pretén impulsar és el de «Ciutadans pel canvi» de Maragall. Un referent, però no l'únic, ni tan sols possiblement el més adequat, atès que Maragall lidera una part del progressisme en un país governat pel conservadorisme nacionalista, condició que no es dóna a Balears. També hi ha un altre model possible, més autòcton: el d'aquell PSIB que no va ser possible durant la transició perquè la pressió uniformitzadora del PSOE no deixà encletxa possible per a la unió dels grups (no només els partits) de sensibilitats diferents que enrevoltaven sigles com el PSP, UA, el mateix PSI, el Moviment Socialista de Menorca o el de les Pitiüses... Tampoc no pot ser aquest model, perquè les circumstàncies són totalment diferents. Aquell fracàs dugué com a conseqüència que l'esquerra es quedà orfe d'un projecte sorgit a Balears, per a Balears i que tengué opcions reals de poder. A vegades pareix que Antich ha après dels errors socialistes del passat, i el fet que estigui a punt de liderar un partit de poder amb teòrica voluntat d'obertura, li dóna credibilitat com per aconseguir ser el líder del progressisme balear que superi el PSIB, la qual cosa li permetria enrevoltar-se grups tan diversos com enriquidors d'un projecte múltiple i a la vegada sòlid. Un projecte que com no pot ser ni aquell pretèrit i impossible PSI, ni pot ser tampoc el resultat de la còpia mimètica del model de Maragall, només pot sorgir de la fusió de tots dos, adaptant-lo a la necessitat que aquí es detecta de tenir un clar projecte progressista, autoctonista i conservacionista amb un lideratge sòlid i amb característiques supra-partidistes que li donin la frescura i l'aire que els partits no tenen. Però per arribar a aconseguir-ho, el congrés del PSIB hauria de significar la clara victòria dels oberturistas enfront del aparateros. I això no depèn, només, de persones. És una qüestió, sobretot, d'actituds. D'acceptar, els futurs dirigents del PSIB, que el partit no ha de crear una cortina de fum per interessos partidistes, sinó permetre la creació d'un projecte polític i social liderat per Antich, sorgit del partit sí, però que el supera i que no pot ser manipulat. Substituir un vell aparell del partit per un de nou amb un simple maquillatge propagandístic de «Ciutadans del Canvi» no s'ho creuria ningú. Per ventura Antich ho ha entès i ho vol fer, però haurà de demostrar que ho pot fer, que li deixen fer i que ho fa. I això ja no li serà tan fàcil.