Jaume Santandreu és el meu «amic i amat» des del primer dia que ens vam conèixer, a l'ombra i amor de Ramon Llull. Ell era aleshores un adolescent de cara alegre i cor valent que formava part d'un tribunal d'oposicions. Eren els anys cinquanta del segle passat i, per entrar a La Sapiència, històrica institució lul·liana, on només hi tenien residència i estudis pagats set o vuit estudiants de Filosofia i de Teologia, en règim d'absoluta independència i autogovern, havies de passar primer per un tribunal. Ell i sis joves més constituïren el tribunal i m'admeteren. Des d'aquell dia, Santandreu em té «vist per a sentència». Idò...