La capacitat d'aquest govern a l'hora d'irritar tothom al mateix temps "cosa que s'ha de reconèixer que té el seu mèrit" sembla no esgotar-se mai. Quan no són els parcs naturals, és la maleïda ecotaxa, o és el sòl rústic destinat a acollir habitatges socials, o és la dessaladora que, en teoria, mai no havia d'ampliar la seva activitat i ara, en canvi, tot són presses per tal que amb l'entrada en funcionament d'una nova fase, es pugui fer front als efectes de l'espantosa sequera que patim. En una paraula, una política absolutament erràtica fonamentada en el perillós costum de fer una passa endavant i dues enrere, una vertadera paradoxa venint d'un govern que s'autoproclama de progrés.

Però el que realment preocupa els ciutadans d'aquesta comunitat "tant els qui votaren els partits que avui governen com els qui no ho feren" és la sospita que aquesta volatilitat a l'hora de governar és fruit de la més absoluta indefinició d'aquest executiu, l'expressió més clara que no hi ha cap base doctrinal, cap fonament ideològic ni cap projecte polític seriós que servesqui de guia a Francesc Antich i als seus companys d'aventura. I, en conseqüència, tot el que passa no és altra cosa que el resultat de mantenir artificialment la sensació que es governa, quan en realitat, el que fa l'executiu d'Antich és una política de play back: mou els llavis com si cantàs, però realment no té cap partitura per interpretar.

Amb aquests antecedents, les possibilitats que el Govern dugui a terme una acció política coherent, seriosa i prèviament debatuda en els seus pros i contres, són realment molt poques. El joc infantil de presentar els diferents consellers com els «dolents» (i sobretot, «dolentes») de la pel·lícula, que irriten la societat en el seu conjunt (fins i tot als qui de veres cregueren en ells), mentre que el President Antich fa les funcions de bomber on els seus companys han pegat foc, és una tàctica absurda i que demostra dues coses fonamentals: la primera és que els nostres actuals governants valoren molt poc la intel·ligència dels ciutadans d'aquesta comunitat i la seva capacitat de conèixer abans un mentider que un coix. I la segona, que els qui realment no creuen en les sevs pròpies possibilitats de dur endavant el seu programa polític són els mateixos membres del Govern, engrunats entre una utopia impossible i la por de perdre un poder que esdevé un fi en si mateix, sense altres pretensions que conservar-lo.

Si realment el Pacte de Progrés disposàs d'un projecte polític definit, encara que fos absolutament oposat al que votaren la meitat de la societat illenca el passat mes de juny, les regles del joc estarien més clares per a tots, fins i tot per a la mateixa oposició. Però el fet que realment preocupa és que aquest projecte no existeixi, que no respongui a cap lògica interna, que només es basi a veure passar els dies, dient un dia una cosa i l'endemà una altra, amb l'única obsessió d'estar i no de fer coses, que és el que defineix l'acció de govern en un sistema democràtic.

Amb aquesta manera d'actuar, el govern de Francesc Antich està duent a terme un autèntic frau, una vertadera estafa política, que no només perjudica els qui no el votaren i que s'estimem més un altre projecte polític, sinó els seus mateixos electors, els qui un dia cregueren que darrere de les promeses de canvi "«una altra manera de fer les coses»" hi havia qualque cosa més que unes ganes irrefrenables de tocar poder, sense més consideracions. I la qui pagarà aquest frau serà la societat illenca, sigui quina sigui la seva ideologia, perquè en política "com en tot" el que mai no es pot perdonar és l'engany, i més quan es fa còmodament i impunement instal·lat damunt la bona fe dels ciutadans.